dijous, 8 d’octubre de 2009

Actuació a Barcelona: la crònica



Plaça de la Vila de Sarrià


Castellers de Barcelona: Pde4, Pde4, 3de7, 4de7a, 5de7, Pde5, Pde4

Sagals d'Osona: Pde4, 5de7, 3de7s, 4de7a, Pde5

Nens del Vendrell: Pde4, 3de7, 4de7, Tde6, Pde5, Pde4, Pde4


Diumenge ens va tocar desplaçar-nos fins a Barcelona per participar en la diada castellera de les Festes de Sarrià. A més dels amfitrions, els Castellers de Barcelona, també hi eren presents els Sagals d’Osona, colla amb la que encara no havíem coincidit aquesta temporada.


El lloc destinat per a l’actuació era la Plaça de la Vila, un indret bonic i acollidor, tot i que amb un cert pendent que cal tenir en conte a l’hora de plantar els castells. Cercavila prèvia, força públic i un bon ambient per fer castells, malgrat que cap de les tres colles anava sobrada d’efectius.


Tot i que la previsió era començar a les 13 hores, la cosa es va anar endarrerint i no va ser fins quarts de dues que vam poder muntar la primera pinya. És evident que la força de la tradició és encara molt poderosa, però algun dia ens haurem de posar d’acord per racionalitzar els horaris. Les diades castelleres són un esdeveniment públic, organitzades per a que la gent hi vagi a la plaça i les vegi. El paper d’aquestes actuacions és bàsic per a difondre i fomentar el fet casteller. Però el públic, fins i tot aquell que és aficionat i ha decidit anar a veure una actuació també té unes horaris i, en el cas de les famílies, més obligacions. I una actuació que comença a les 13 hores, amb tres colles, de ben segur que no acabarà abans de les 15.30. Comences amb una plaça que fa goig per la gent que s’hi congrega, però acabes tard, cansat i en una plaça gairebé deserta. I que consti que no estic parlant específicament de l’actuació d’ahir, sinó del que en general acostuma a passar, com ens va passar la setmana passada en plaça pròpia i es va repetint diumenge sí diumenge també en moltes altres places.



Deixant les crítiques i entrant en l’actuació, la de diumenge va ser una típica jornada de transició. Amb baixes significatives a nivell de tronc i efectius limitats, la única proposta que es podia plantejar va ser la que es va fer: 3de7, 4de7, Tde6 i Pde5.


Després d’un pilar de 4 d’inici d’actuació, es va plantar un 3de7 sense complicacions. Com a molt, certa tendència d’un dels pilars a carregar-se cap a la banda del pendent del terra, que per a mi, i des de la meva posició, era bastant notori. Per dalt, l’Eli de cassola i el Nil d’enxeneta.



Després va arribar el torn del 4de7, on pujaven el Biel de cassola i la Lamiae d’enxaneta, i on es va produir l’anècdota del dia, que va provocar, d’una banda, que el castell s’endarrerís molt, però, d’altra, em permet extreure’n una lectura molt positiva.


El que va passar va ser que just quan van començar a pujar els quarts tant el Biel com la Lamiae van ocupar la seva posició a sobre de la pinya. Jo estava just al costat del pilar per on havia de pujar el Biel, i el vaig veure de ben a prop allà plantat, concentrat, agafat ja de la camisa del segon i esperant a rebre el tret de sortida. Però el tret de sortida no arribava.


El Biel, amb posat seriós i responsable (¡com canvia la seva actitud quan es troba a plaça o quan no hi ha un futbolí en lontananza!) anava girant el cap enrere, com si busqués a qui li havia de dir que comencés a pujar. De tant en tant em mirava també a mi, preguntant-me amb la mirada “¿què faig, hauria d’anar pujant, oi?”, i jo el mirava a ell, sense saber què dir-li. Mentrestant, els quarts s’havien col·locat ja, i els dosos estaven a punt de fer-ho. I com que des de la meva posició no sabia si l’enxaneta havia iniciat la seva pujada, em vaig començar a preocupar davant la possibilitat que ja l’haguessin dit al Biel que comencés a pujar i que aquest, pensant en ves a saber quina jugada de futbolin, no se n’hagués adonat.



Vaig continuar pensant que, si efectivament era això el que estava passant, aleshores tindríem un problema, ja que l’enxaneta es trobaria a punt de coronar el castell mentre la cassola estava esperant quatre pisos més avall. Al mateix temps, em vaig consolar pensant que si tot es devia a un error per falta d’atenció del Biel, sempre podríem fer l’aleta sense cassola, inaugurant així una innovadora fórmula de coronar castells.


Per a la meva tranquil·litat, i just quan estava a punt d’inventar-me una nova paranoia mental, vaig sentir una veu de “Biel i Lamiae amunt!”, la qual cosa significava que no només la cassola estava encara esperant, sinó també l’enxaneta, que el Biel no havia tingut cap manca de concentració, i que, finalment, haurien de sortir pitant cap amunt perquè el castell començava a eternitzar-se. Afortunadament, tots dos van fer una bona pujada i baixada i el castell es va descarregar sense més incidències.


Com a tercer castell es va aixecar una torre de 6, i es va tancar l’actuació amb un pilar de 5 (amb el Marlés de segon, després de molt de temps) i dos pilars de 4.


Pel que fa a les altres colles, destacar l’actuació global dels Sagals d’Osona, amb un magnífic 3de7 aixecat per sota. I lamentar els problemes dels Castellers de Barcelona després del lamentable episodi en l’actuació de Pau Riba. Em vaig quedar amb les ganes de veure, com a mínim, el seu fantàstic pilar de 6.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada