Nois de la Torre: id4de7, 4de7, 3de7, 5de6, Pde5 Nens del Vendrell: 3de7, 4de7, Tde6, 2 Pde4
Després de gairebé dues setmanes de descans, els Nens del Vendrell vam reprendre divendres passat l’activitat castellera actuant en el marc de la Festa Major d’Albinyana, una cita tradicional del nostre calendari d’actuacions. Just després del correfoc i del pregó d’inici de la festa, vam iniciar la diada, compartint plaça amb els Nois de la Torre.
Amb un important número de camises a plaça, l’objectiu principal de la diada era el de descarregar la clàssica de 7 i tornar a agafar el pols al que serà el darrer i importantíssim tram de la temporada, on tenim com a objectiu principal el continuar mantenir el magnífic estat de forma demostrat durant els últims mesos.
D'entrada es va descarregar un plàcid 3de7, continuant amb un altre tranquil 4de7. En tercera ronda vam plantar una "Juncosiana" Tde6, amb el Junki pare i el Junki fill parant a segons. Dos Pde4 van servir per tancar l'actuació.
Per la seva banda, els Nois de la Torre van mostrar la seva bona línia descarregant un 4de7 (després d’un intent desmuntat) i un 3d7, així com un 5de6. Per acabar, van descarregar un Pde5.
Amb l'actuació d'Albinyana donem el tret de sortida al que promet ser un apassionant darrer trimestre, de gran transcendència per a l’entitat. De moment, demà divendres tenim un importantíssim assaig per continuar consolidant el treball dut a terme amb les estructures de vuit i els folres.
Diumenge, a les 13 hores, actuarem a Santa Oliva, en la que serà última actuació del mes d’agost, a dos dies del tancament de la classificació per conèixer quines seran les 14 colles que participaran en el Concurs de Castells d’enguany, sent la nostra una de les colles amb gran possibilitats d’accedir-hi. Si a Santa Oliva aconseguim descarregar un nou 4de8 (que seria el tercer de la temporada) aleshores sí podríem afirmar que tenim gairebé els dos peus dins la Plaça de Braus de Tarragona.
De moment, però, hem d'esperar amb impaciència tant l'arribada del diumenge com la de les 12 de la nit del 31 d'agost.
Xics de Granollers: 3de7, 4de7, 4de6a, Pde5
Nens del Vendrell: 3de7, 5de6, 4de6a, Pde5
Diumenge vam compartir plaça a Sant Celoni amb els Xics de Granollers. Tot i que, a priori, era una d'aquelles diades complicades d’arrossegar gent per la distància, finalment es va desplaçar un important número de camises, i es va poder completar una més que satisfactòria diada, ja que es van produir interessants debuts en el tronc, es va continuar recollint els fruits de tot el treball general que s'està duent a terme, i es va confirmar que el progrés, capacitat de creixement i potencial de la nostra canalla és innegable.
Amb molta calor i una plaça, la de la Vila de Sant Celoni, ben maca, tot i que amb no massa públic, totes dues colles obrim actuació aixecant un Pde4. Després, en primera ronda, optem per un 3de7 que descarreguem sense problemes. Es tracta, sense dubte, d’una construcció que no té misteris per a nosaltres, però que, com tot “tres”, té un punt de traïdoria que en qualsevol moment pot donar-te un ensurt.
En segona ronda fem un 5de6, amb debuts de tronc, canvis en combinacions de peces i un resultat molt satisfactori. Estic convençut que alguns dels nous castellers que s’han incorporat últimament a la colla ens seran de gran ajut. Després aixequem un 4de6 amb l’agulla que es descarrega amb solvència i que continuem rodant per aixecar-lo un pis més.
I en ronda de pilars arriba l’anècdota de la jornada, ja que descarreguem un de 5 amb castellers masculins en tots els pisos, circumstància que feia més de 10 anys que no es produïa en els Nens del Vendrell.
Tanquem actuació satisfets, sobre tot perquè estem fent les coses pas a pas i amb seguretat, amb bona lletra, sense preses però sense pausa, aplicant una línia de treball que, de ben segur, ens permetrà assolir els nostres objectius.
Castellers de Barcelona: Pde4, Pde4, 3de7, 4de7a, 5de7, Pde5, Pde4
Sagals d'Osona: Pde4, 5de7, 3de7s, 4de7a, Pde5
Nens del Vendrell: Pde4, 3de7, 4de7, Tde6, Pde5, Pde4, Pde4
Diumenge ens va tocar desplaçar-nos fins a Barcelona per participar en la diada castellera de les Festes de Sarrià. A més dels amfitrions, els Castellers de Barcelona, també hi eren presents els Sagals d’Osona, colla amb la que encara no havíem coincidit aquesta temporada.
El lloc destinat per a l’actuació era la Plaça de la Vila, un indret bonic i acollidor, tot i que amb un cert pendent que cal tenir en conte a l’hora de plantar els castells. Cercavila prèvia, força públic i un bon ambient per fer castells, malgrat que cap de les tres colles anava sobrada d’efectius.
Tot i que la previsió era començar a les 13 hores, la cosa es va anar endarrerint i no va ser fins quarts de dues que vam poder muntar la primera pinya. És evident que la força de la tradició és encara molt poderosa, però algun dia ens haurem de posar d’acord per racionalitzar els horaris. Les diades castelleres són un esdeveniment públic, organitzades per a que la gent hi vagi a la plaça i les vegi. El paper d’aquestes actuacions és bàsic per a difondre i fomentar el fet casteller. Però el públic, fins i tot aquell que és aficionat i ha decidit anar a veure una actuació també té unes horaris i, en el cas de les famílies, més obligacions. I una actuació que comença a les 13 hores, amb tres colles, de ben segur que no acabarà abans de les 15.30. Comences amb una plaça que fa goig per la gent que s’hi congrega, però acabes tard, cansat i en una plaça gairebé deserta. I que consti que no estic parlant específicament de l’actuació d’ahir, sinó del que en general acostuma a passar, com ens va passar la setmana passada en plaça pròpia i es va repetint diumenge sí diumenge també en moltes altres places.
Deixant les crítiques i entrant en l’actuació, la de diumenge va ser una típica jornada de transició. Amb baixes significatives a nivell de tronc i efectius limitats, la única proposta que es podia plantejar va ser la que es va fer: 3de7, 4de7, Tde6 i Pde5.
Després d’un pilar de 4 d’inici d’actuació, es va plantar un 3de7 sense complicacions. Com a molt, certa tendència d’un dels pilars a carregar-se cap a la banda del pendent del terra, que per a mi, i des de la meva posició, era bastant notori. Per dalt, l’Eli de cassola i el Nil d’enxeneta.
Després va arribar el torn del 4de7, on pujaven el Biel de cassola i la Lamiae d’enxaneta, i on es va produir l’anècdota del dia, que va provocar, d’una banda, que el castell s’endarrerís molt, però, d’altra, em permet extreure’n una lectura molt positiva.
El que va passar va ser que just quan van començar a pujar els quarts tant el Biel com la Lamiae van ocupar la seva posició a sobre de la pinya. Jo estava just al costat del pilar per on havia de pujar el Biel, i el vaig veure de ben a prop allà plantat, concentrat, agafat ja de la camisa del segon i esperant a rebre el tret de sortida. Però el tret de sortida no arribava.
El Biel, amb posat seriós i responsable (¡com canvia la seva actitud quan es troba a plaça o quan no hi ha un futbolí en lontananza!) anava girant el cap enrere, com si busqués a qui li havia de dir que comencés a pujar. De tant en tant em mirava també a mi, preguntant-me amb la mirada “¿què faig, hauria d’anar pujant, oi?”, i jo el mirava a ell, sense saber què dir-li. Mentrestant, els quarts s’havien col·locat ja, i els dosos estaven a punt de fer-ho. I com que des de la meva posició no sabia si l’enxaneta havia iniciat la seva pujada, em vaig començar a preocupar davant la possibilitat que ja l’haguessin dit al Biel que comencés a pujar i que aquest, pensant en ves a saber quina jugada de futbolin, no se n’hagués adonat.
Vaig continuar pensant que, si efectivament era això el que estava passant, aleshores tindríem un problema, ja que l’enxaneta es trobaria a punt de coronar el castell mentre la cassola estava esperant quatre pisos més avall. Al mateix temps, em vaig consolar pensant que si tot es devia a un error per falta d’atenció del Biel, sempre podríem fer l’aleta sense cassola, inaugurant així una innovadora fórmula de coronar castells.
Per a la meva tranquil·litat, i just quan estava a punt d’inventar-me una nova paranoia mental, vaig sentir una veu de “Biel i Lamiae amunt!”, la qual cosa significava que no només la cassola estava encara esperant, sinó també l’enxaneta, que el Biel no havia tingut cap manca de concentració, i que, finalment, haurien de sortir pitant cap amunt perquè el castell començava a eternitzar-se. Afortunadament, tots dos van fer una bona pujada i baixada i el castell es va descarregar sense més incidències.
Com a tercer castell es va aixecar una torre de 6, i es va tancar l’actuació amb un pilar de 5 (amb el Marlés de segon, després de molt de temps) i dos pilars de 4.
Pel que fa a les altres colles, destacar l’actuació global dels Sagals d’Osona, amb un magnífic 3de7 aixecat per sota. I lamentar els problemes dels Castellers de Barcelona després del lamentable episodi en l’actuació de Pau Riba. Em vaig quedar amb les ganes de veure, com a mínim, el seu fantàstic pilar de 6.
Divendres passat vam actuar a Albinyana en el marc de la seva festa major. Tot i que a priori, i tenint en conte que estem a mitjans d’agost i que hi ha molta gent de vacances, es tractava d’una diada de transició el principal objectiu de la qual no passava per aixecar grans construccions. Amb tot, finalment es va presentar a plaça un interessant número de camises, i vam poder fer una actuació molt agradable, força satisfactòria, que em va deixar un molt bon regust.
L’horari previst d’inici de l’actuació era les 9.30 de la nit, però no va ser fins les 23 quan vam muntar la primera pinya, just després que acabessin el correfoc i el pregó d’inici de festa major. Per començar, vam aixecar un 3de7 perquè, tot i les baixes, no volíem marxar d’Albinyana sense fer un castell de 7. I ho vam fer amb solvència, interès i seriositat. Un 3 que va pujar força bé i que es va descarregar sense cap mena de problema.
Després va arribar el torn de que pugessin castellers que no ho fan habitualment, produint-se diversos debuts que van superar la prova amb nota. El castell per a fer-ho va ser un 4de6 amb l’agulla, resolt amb molta solidesa tant per part dels debutats com pel pilar, que no va patir en cap moment. En el 4 la Eli va fer de cassola, i la Lamiae d’enxaneta, entrant a continuació al pilar i situant-se just a sobre del Nil, que va complir el seu paper a la perfecció.
Després va arribar el torn d’un 3de6 amb l’agulla, castell que també es va carregar i descarregar amb fluïdesa i seguretat, i que va comptar amb la presència del Biel de cassola i la Lamiae d’enxaneta. A la descarregada el Biel va entrar al pilar, també a sobre del Nil, completant la construcció i donant mostres en tot moment de la capacitat i el potencial de la colla per prendre’s amb seriositat una actuació amb absències.
Per acabar es van aixecar tres pilars de 4, amb la Eli, la Lamiae i el Biel als pisos superiors. El Biel, que va ocupar el pilar central, va debutar fent el seu primer pilar al balcó. Tot i ser a la pinya d’un dels altres pilars, vaig poder seguir la seqüència de l’apropament del pilar (integrat pel Cajal, l’Enric, la Rebeca i el Biel) al balcó. Durant un instant, i com que no sabia si algú li havia explicat el que havia de fer (esperar a que l’agafessin) vaig pensar: “¡Deu meu, que no salti, que aquest capaç!”. Per sort, el Quim Nin, l’alcalde d’Albinyana (no sé si pensant el mateix que jo) va estendre els seus braços amb rapidesa, agafant-lo i allunyant del meu cap tots els meus estranys pensaments.
En resum, insisteixo en la idea de que va ser una diada molt grata, en la que, al marge de les construccions que vam fer, vaig gaudir molt fent castells en una plaça amb força públic i, a més, molt agraït. I també vaig gaudir molt veient que això dels castells et permet descobrir moltes altres coses.
- ¿Descobrir moltes altres coses? – em pregunta una veu des de les més recòndites profunditats del meu pensament.
- Doncs sí, moltes altres coses – li responc.
- ¿Com ara? – torna a preguntar la veu.
- Per exemple, unes samarretes molt xules que portaven alguns amb un lema escrit: “Ara n’hi ha”.
- ¿I què és el que n’hi ha? – insisteix la veu, absolutament intrigada.
- Doncs, al marge del Nyctalus Albinyanensis, la nova bèstia de foc d'Albinyana, el que n’hi ha és això.
Castellers que treballen abans de començar
També n'hi ha de concentrats
N'hi ha que acaben amb torticolis
N'hi ha que arrufen el nas
N'hi ha que debuten i s'ho prenen molt seriosament
N'hi ha que no se sap en el que pensen
N'hi ha qui entra en èxtasi
N'hi ha que somriuen
N'hi ha que saluden
N'hi ha que s'estimen
N'hi ha que porten el ritme al cos
I fins i tot n'hi ha que fan el que sigui (com pujar al balcó) per tal de no sortir en la foto
Tot això és el que n'hi ha en una nit de castells. Però, el que de veritat de veritat de veritat n'hi ha és UNA GRAN COLLA.
