Cap de setmana a Can Foix

Com ja vam fer l’any passat per aquestes dates, el cap de setmana vam anar a la casa de colònies de Can Foix, a tocar del pantà del mateix nom, a passar unes hores de convivència i bon rotllo. Evidentment, un dels principals objectius de la sortida era intentar oblidar-nos de la nostra condició de castellers en plena temporada. Fins i tot es va plantejar el fer un concurs: qui aguantés més temps sense parlar de castells guanyaria un premi. I es va aconseguir? Doncs més o menys. És a dir, sí o no, segons com es miri. En definitiva, que ni sí ni no, sinó tot el contrari.

Dissabte a la tarda vam arribar a la casa. Gairebé de forma immediata van començar les carreres i les baralles per apropiar-se de la llitera més adient segons la personalitat de cadascú. Uns la volien al costat de la porta, altres ben lluny del llum, la canalla les superiors, i baixos, contraforts i crosses les inferiors. Els amants del feng-shui volien allunyar-se dels angles, i els fanàtics d’internet es negaven a dormir en llits sense wi-fi. Total, que fins que no es va acabar de resoldre la distribució final ens vam estar una bona estona mirant de quadrar la pinya... vull dir, de quadrar la distribució final. Val a dir que tot es va acabar resolent per la via ràpida tant aviat ens van informar que ja havien arribat les cerveses i altres delicatessen.

Abans de l’hora de sopar es va celebrar el primer dels molts concerts improvisats del cap de setmana. És el que passa quan a la colla hi ha un paio (el Joan Inglés) que va arribar a la final del programa de la Trinca i que es presenta en una casa de colònies amb una guitarra. A més, per si fos poc, a algú se li va acudir que en tot espectacle musical ha d’haver-hi el corresponent complement de percussió, micro, altaveus, amplificador i el que fos necessari perquè l’actuació sigui completa. En resum, que d’equip anàvem sobrats. Res a envejar als U2.

Després de les primeres cançons va arribar l’hora del sopar, un moment de parèntesi nutritiu protagonitzat pel moment “happy birthday” que es va dedicar a la Lourdes, la dona del cap de colla, que feia anys. Després nova sessió de grans èxits musicals amb guitarra, percussió, veus i cors i festa fins que “lo cos aguante”.

Afortunadament pels vampirs que se’n van anar a dormir a altes hores de la matinada, es tracta d’una casa de colònies sense animals, raó per la qual no han de patir pel fet que un gall una mica cabró els desperti amb el seu cant ben d’hora. Desafortunadament pels vampirs, a la casa de colònies no hi havia gall però sí canalla de la que puja, canalla de pom de dalt, amb ganes de gresca i certes ganes de venjança. Venjança perquè acostumats com estan a que durant les diades els grans no parin d’ordenar-los “vinga va va va va, amunt, amunt, amunt, amunt”, diumenge van repetir aquesta mateixa expressió a tot aquell que plàcidament roncava tant com podia. Així que, a les 8, tothom cap a fora.

Esmorzar de cafè i galetes, cares de somni i cansament, i també ganes de festa, perquè es va iniciar una guerra d’aigua de la que poca gent es va salvar.

Mentrestant, nova sessió musical, aquesta vegada consistent en l’adaptació de cançons més que conegudes a les que es va anar canviant la lletra per adaptar-les a les circumstàncies castelleres de la colla. De gran èxit, en especial, la dedicada al cap de colla, que ben aviat es convertirà en un CD a la venda en grans superfícies, centres comercials i les principals benzineres del país.

Abans de dinar nova sessió de música i cançons, en aquesta ocasió centrada en la rumba catalana, fins que va arribar l’hora de dinar: una fideuà preparada pel Quim Miró que estava realment de luxe. I, en acabar, una estona més de transformar lletres conegudes en lletres castelleres i cap a casa, que el diumenge s’acaba i dilluns s’apropa. L’any vinent, més. I qui sap? Potser acabem organitzant el Festival de Can Foixvision.