dimarts, 7 de juliol del 2009

Ti-ti-ri-riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii


“El toc de castells: història i històries d’una música”,
de Joan Cuscó i Clarasó.
Edicions i propostes Culturals Andana, 2008. 128 pàgines, amb il•lustracions. Inclou un CD amb els enregistraments històrics del toc de castells des del 1930 fins al 2008.


Un dels elements més indissolublement associats al fet casteller és el de la música que acompanya cadascuna de les actuacions. Per a definir i situar en el temps els diferents moments que integren la diada, existeix una melodia que serveix com a inici, desenvolupament o tancament de l’acte. Així mateix, és gràcies a la música, i més concretament al “toc de castells”, que els castellers (especialment els de la pinya) podem conèixer en quina fase de la construcció es troba el castell.

Haig de reconèixer que sóc una mena de friki obsessionat amb aquesta composició. M’agrada canturrejar-la sempre que puc, la porto com a melodia en el mòbil, escolto en el cotxe les diferents versions que han existit al llarg de la història (recollides en el CD que acompanya el llibre abans esmentat), m’estic plantejant matricular-me en alguna acadèmia de música només per aprendre a llegir-ne la partitura, i, fins i tot, alguna que altra nit, abans d’adormir-me, m’invento versions rockeres, poperes, hip-hoperes, heavymetaleres, wagnerianes i giorgidaneres de tan melismàtica successió sonora.

(Advertiment: per si algú està patint per la possible evolució que pot prendre aquesta obsessió em disposo des de ja a tranquil•litzar-lo: no, no contemplo com a opció el crear un grup al Facebook per fer campanya i portar el “toc de castells” en versió disco al festival d’eurovisión.)

Del "toc de castells" m’agrada especialment el seu vitalisme, la seva cadència, la crida inicial, el seu desenvolupament festiu, la transmissió d’optimisme que porta associada, el suspens intermedi que acompanya l’aleta, i l’esclat d’alegre animació que envolta l’assoliment de l’objectiu. Fent un símil muntanyenc, diria que es tracta d’una melodia que empeny l’ascensió al castell amb un to alegre i animós, que arriba a la cimera subratllant la fita aconseguida, i que balla durant el descens accelerant el seu pas per incrementar la joia.

Amb tot, el meu frikisme ha experimentat un lleuger daltabaix, un petit terrabastall (faig servir aquesta paraula simplement perquè m’agrada, i com que volia ficar-la en algun missatge doncs aprofito el moment i ho faig ara). Justament la melodia que m’agrada tararejar a qualsevol hora, i que acostumo a associar a un xut de moral, s’ha transformat en una font de moderat patiment precisament quan arriba el moment de la seva màxima esplendor: l’actuació a plaça.

“I això perquè, estimat Watson?”, s’estarà preguntant algun dels quatre gats que segueixen aquest bloc. Doncs perquè quan ens trobem a plaça i puja el Biel, més que concentrar-me en el recorregut de la melodia no puc evitar dedicar-me a comptar per quin “ti-ti-riríiiiiiiiiiiiiiiiiiiii” anem. Si anem pel primer o el segon, la cosa va bé. La pujada és continua, el castell no pateix, la gent està tranquil•la. Ara bé, quan sento per tercera vegada el famós “ti-ti-riríiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii” ja em començo a posar nerviós, i a preguntar-me si no s’estarà allargant la cosa més del conte, si no haurem entrat en un bucle temporal intergalàctic o, el pitjor de tot, si no m’hauré transformat en Bill Murray vivint eternament en el “dia de la marmota”.


He estat cavil•lant i pensant en distintes fórmules per resoldre aquest neguit: subornar als grallers perquè allarguin com sigui els moments entre ti-ti-riríiiiiiiiiiiiiis, oferir-me jo mateix per cantar el toc de castells en versió gospel des de les profunditats de la pinya (això sí seria una autèntica garganta profunda i no allò del watergate dels ianquis), portar un radio-cassette (dels antics, és clar) amb una gravació editada, i no sé quantes més paranoies.

En fi, que això de ser pare de nen casteller és més dur del que alguns es pensen.

Ti-ti-riríiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

¡Glups! ¿Aquest és el tercer o el quart que apareix en aquest escrit?

2 comentaris:

  1. Alfons!
    Sempre pots venir a l'escola músics a aprendre a tocar la gralla!
    Un dia a l'assaig dels Nens ja t'explicaré anècdotes i vicissituds del toc de castells des del meu punt de vista musical.

    ResponElimina