divendres, 18 de setembre de 2009

Terrassa, 13 de setembre de 2009


Raval de Montserrat, Diada en memória d'Emili Miró

Nens del Vendrell: Pde4cam, 4de7a, id3de7a, 3de7a, 4de7, Pde5
Castellers de Terrassa: Pde4cam5de7, id4de8, id4de8, 4de7a, 3de7, 2 Pde5
Xiquets de Reus: Pde4cam, 5de7, 4de8, 4de7a, Vano de 5



Els Castellers de Terrassa van celebrar el diumenge la seva diada en memòria d’Emili Miró, un dels fundadors de la colla i nascut al Vendrell. A més dels amfitrions, també hi actuaven els Xiquets de Reus, completant un cartell força atractiu i que va donar, com a resultat, una bona diada castellera. Una plaça ben maca, tres bones colles, públic agraït i un motiu (l’homenatge a Emili Miró) que va servir d’excusa per fer un més que satisfactori desplaçament.



Tant aviat va acabar l’actuació, més o menys al mateix temps que començava a caure una impressionant tempesta, i tenint en conte el molt bon sabor de boca que em vaig endur de Terrassa, vaig començar a preparar l’esborrany mental de la crònica que havia d’escriure. Això d’anar pensant en el que escriuré és un exercici que sempre poso en pràctica, tot i que és una absoluta inutilitat, ja que la meva memòria de peix fa que en dos minuts i mig (més o menys el que es triga en carregar i descarregar un pilar de 5) ja he oblidat el que volia recordar.


Total. Que el dilluns, en aixecar-me, les quatre idees que pensava escriure estaven més desaparegudes que el “Baúl de los recuerdos” de Karina. Però vet aquí que la operació retorno a l’escola ha vingut a donar-me un cop de mà i fer-me recordar, ipso facto, tot el que volia dir. I dic que ha estat la tornada al cole (del Biel, no la meva, és clar, què més voldria jo que tornar a P4) perquè quan l’he portat a l’escola amb la seva cartera nova, requetepentinat i amb mig litre de Nenuco a sobre m’ha dit la seva mestra:


- Ahir a la nit us vaig veure a la tele, de casualitat, al programa que donen sobre castells.


- ¿Ah, sí? El programa es diu Quarts de Nou. ¿Vas veure al Biel? – l’he preguntat.


- Sí, clar. Déu n’hi do. I també segueixo el teu bloc –va afegir.


Després, amb el posat seriós que només les mestres saben posar, m’ha dit:


- Per cert, encara no has penjat la crònica de l’actuació – i va clavar els seus ulls sobre el meu rostre avergonyit.


De seguida em va venir al cap fer-li una pregunta, que durant uns instants vaig dubtar a fer-li. Finalment, em vaig decidir:


- Escolta’m, Núria -així es diu la mestra del Biel-. Tu, per casualitat... d’això, ejem... ¿no seràs amiga d’un tal Basi, oi?


- ¿De qui? – va respondre.


- Bé, d’un paio que quan trigo una mica a escriure les cròniques em persegueix, m’amenaça i em truca de matinada posant veus rares... Com que tu ara també m’estàs fent pressing amb això de la crònica, havia pensat que... Bé, deixa-ho estar –vaig acabar de dir-li.


Haig d’afegir que tota aquesta conversa s’estava desenvolupant amb el Biel davant de nosaltres, i que, com era d’esperar, no va trigar a intervenir en la conversa:


- Papa, papa, jo sí conec al Basi. ¿I qui et truca a la nit? ¿Quan estem dormint? ¿Et truca per telèfon? ¿Què és una veu rara? ¿Què és una crònica? ¿Què és un bloc? ¿Què és fer pressing? ¿A que jo ara vaig a P4? ¿A que l’any vinent aniré a P5? ¿A que dins de la nostra classe hi cap un futbolín? – va concloure i se’m va quedar mirant esperant les meves respostes.


La mestre del Biel, aleshores, va dir:


- ¿Veus? Això és el que passa quan no es fan els deures a temps. Així que, ara que inaugurem un nou curs, espero que et posis les piles i donis exemple al teu fill. I, per començar, vull que em facis una redacció de dos pàgines a doble espai sobre les vacances d’estiu. O això o la crònica – va dir. I quan ja me’n anava em va cridar – ¡Tens com a molt fins divendres!



Doncs vale, aquí estic, complint amb els deures que m’ha posat la mestra del Biel. I aquests deures consisteixen en explicar que l’actuació de diumenge passat va ser molt agradable. Com deia algú durant el dinar, durant l’any hi ha actuacions que són molt de tràmit, que quan les acabes penses que si no s’hagués celebrat no hauria passat res. Mentre que en d’altres surts amb la satisfacció d’haver participat en una autèntica actuació castellera. Aquest és el cas de la de Terrassa.



Com que teníem alguna baixa es va decidir que no faríem la torre de 7, i que faríem castells de set i mig (el 4 i el 3 amb l’agulla) i alguna prova (en forma de 4de7) de cara al vuit que a finals de mes portarem a plaça. Tots tres castells es van carregar i descarregar amb solvència i seguretat, tret d’un intent del 3de7 que es desmuntar per seguretat amb dosos col·locats per una sotragada estranya i gens habitual.



Després d’un pilar caminant d’entrada a plaça (Marlès, Sebastià, Rebeca i Biel) vam obrir actuació amb el 4de7 amb l’agulla, amb el Biel de cassola i entrant al pilar i la Lamiae d’enxaneta. Després de l’intent desmuntat de 3de7 amb l’agulla el vam tornar a fer amb molta seguretat, aquesta vegada amb el Biel de cassoleta i entrant també al pilar i la Eli d’enxaneta. Per últim, vam descarregar un 4de7 alleugerit de pes a nivell de segons de cara a provar el tronc del 4de8. En aquest cas, el Biel i la Lamiae van tornar a repetir parella de ball a dalt de tot.



I, just quan començaven a carregar el Pilar de 5 final van començar a caure gotes. El cel estava ja molt fosc, uns núvols amb mala pinta es van situar just a sobre de la plaça per veure en detall els castells, i va caure una tempesta de trons, llampecs i aigua que ens va obligar a refugiar-nos dins l’ajuntament. Per sort, ens va donar temps d’acabar els pilars a totes tres colles.



És el que té plantejar una diada de castells amb agulla: es pot acabar convertint en una diada de castells amb pluja.


Més fotos clicant aquí


I els vídeos.













Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada