dilluns, 4 d’abril de 2011

Primera diada de l'any: la roda del temps sempre en moviment



Plaça Vella del Vendrell, 3 d'abril de 2011

Castellers de Terrassa: Pde4 (homenatge Emili Miró), 3de7, 4de6a, Tde6, 2 Pde4

Nens del Vendrell: Pde4 (homenatge Emili Miró), 3de7, 4de7, 5de6, 3 Pde4

El desembre passat els Nens del Vendrell van aportar el seu particular granet de sorra als actes de commemoració del 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu. Un poeta que havia estat relacionat amb la colla escrivint el pròleg per al llibret que es va publicar en motiu del 50è aniversari dels Nens del Vendrell. Espriu, en aquell text, no parlava del temps. Però si ho feia en una altra de les seves obres, “Les cançons de la roda del temps”, un conjunt de 12 poemes que van ser musicats per Raimon i on reflexionava, en clau simbòlica, d’un viatge que és metàfora de la pròpia vida.

I jo em prenc la llibertat d’estirar d’aquest pseudo-fil d’Ariadna per anar a aterrar en una reflexió sobre el temps, però especialment del seu caràcter cíclic, que em servirà com a excusa per parlar de l’inici d’una nova temporada castellera, d’un nou començament on tot està per veure i per viure, per escriure i per descriure, d’una nitzscheana sensació d’etern retorn, i, sobretot, d’un deja vu d’haver estat en una vida passada en Bill Murray al “Dia de la Marmota”.

Fet el pròleg és hora d’explicar que ahir, a la Plaça Vella, vam estrenar la llibreta d’un nou any. Una diada que va servir per donar el tret de sortida oficial a l’any 2011, on les expectatives i la responsabilitat són altes, on estem obligats a continuar amb el discurs de l’any passat, consolidant el que es va aconseguir fer i obrint noves portes de creixement futures.

El matí va començar amb un escalfament previ. Conjuntament amb els Castellers de Terrassa ens vam desplaçar fins a la casa nadiua de l’Emili Miró, un il·lustre casteller vendrellenc que va ser també fundador de la colla egarenca. Allà hi vam aixecar dos pilars de 4 simultanis, dos espadats emmarcant la placa que recorda la figura de l’”Avi”. En acabar, totes dues colles vam fer via cap a la Plaça Vella, un espai on es respiren castells i que ja teníem ganes de tornar a trepitjar.

El conjunt de la diada va ser plàcid i satisfactori per a totes dues colles. El principal objectiu era el d’anar agafant el pols al nou any, la qual cosa es va aconseguir no només per la solidesa i seguretat amb que es van descarregar tots els castells, sinó també, aspecte molt important, pels debuts de canalla (Albert, Danae i Duae) i en el pis de quarts (les dues Cristines) que s’hi van produir.

Per començar, vam obrir amb un 3de7, seguit del primer 4de7 de l’any, tots dos tranquils, sense cap tipus de patiment. Descarregats els de 7, vam plantar un 5de6 que també es resoldre sense incidències. I per tancar l’actuació es van plantar 3 Pde4 simultanis, que vam posar el punt i final a la primera actuació de l’any.


En acabar ens vam desplaçar fins al Fondo del Mata per celebrar el tradicional dinar de germanor de començament de temporada. Bon ambient, ganes de passar-ho bé i caòtic partidet de futbol on l’únic fet ressenyable i destacable –tot i que no passarà a la història, la veritat- és la constatació de que messie, és a dir, çe moi o el sotasignant, ja no està per a desmarcades, corredisses per la banda, rematades en planxa, rabones ni xilenes.

Què trist és fer-se vell.

Per a veure totes les fotos cal fer clic aquí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada