dimecres, 27 d’abril de 2011

Revista Castells març/abril




Ja és al carrer el número 37 (corresponent als mesos de març i abril) de la revista Castells, amb un interessant sortit d’articles i temes relacionats amb el món casteller. Hi trobem reportatges sobre el debat sobre la publicitat a les camises i les formes de finançament de les colles, diferents estratègies d’acollida de nous castellers, l’aplicació dels models de gestió de les colles al món empresarial, a partir del llibre Fer pinya de Jordi López Daltell, un recorregut pels municipis on els pilars caminant són element destacat, una referència a l’obra de teatre Lo tres de nou, o un cara a cara entre dos periodistes castellers, entre molts altres temes d’interès.

Així mateix, haig d’agrair als responsables de la revista que hagin considerat que un text meu pogués ser publicat. Es tracta d’un article on expresso la meva opinió en relació amb l’acord pres durant l’última assemblea de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya relatiu als canvis de colla de canalla. L’article és aquest.


LA CANALLA: SENSIBLES I ESPECIALITZATS

“Els castells els fa la canalla”. Aquesta coneguda dita del món casteller ve a expressar la importància que la canalla té per a una colla castellera i pels castells en general. Si alguna cosa distingeix aquesta activitat és que és desenvolupada per un col·lectiu integrat per tot tipus de persones, de totes les condicions físiques i de totes les edats. Per aixecar un castell, tothom és necessari. Però, possiblement, aquest tipus de personal especialitzat que anomenem canalla i que es mostra capaç i disposat a coronar un castell és el més difícil de trobar.


Poder comptar amb un grup de nens i nenes per conformar un pom de dalt estable i permanent implica fer molta feina. Per començar, en tant que menors d’edat, és necessari que els pares o tutors es mostrin oberts a portar els seus fills a una colla castellera. Circumstància que només succeeix quan ja tenen alguna vinculació amb el món dels castells o, en cas contrari, perquè hi estan interessats, se senten atrets i, sobre tot, no ho consideren una activitat perillosa (cal remarcar, en aquest punt, la sensibilitat que s’ha mostrat sempre des de la Coordinadora pel que fa a la protecció de la canalla, implantant mesures de seguretat, fent recomanacions a la colles i posant en marxa iniciatives orientades a millorar la seguretat dels castells). Vençut aquest obstacle, comença el període d’aprenentatge, de formació tècnica, d’integració en el grup, i de demostrar que tenen la capacitat i l’aptitud necessàries per pujar allà dalt amb bon ànim. De demostrar, en definitiva, que els hi agrada fer castells, que s’ho passen bé, i que en el moment d’arribar a plaça tiraran amunt. I trobar canalla amb aquest perfil, personalitat i habilitats no és fàcil. De fet, és una de les tasques més complicades per a qualsevol colla.


Darrera de la formació tècnica i del període de preparació de la canalla hi ha moltes hores d’assaig, molt de treball tècnic i també pedagògic. Perquè estem parlant de menors, en algun cas de ben petits, en plena fase formativa i educativa. A més de la tasca tècnica, s’han de treballar mols aspectes propis de l’activitat castellera, com la motivació, la confiança, el treball en equip, el companyerisme, la importància del col·lectiu, l’autosuperació. I fer-ho, també, oferint-los un entorn on es trobin còmodes, integrats en el grup, i on, en definitiva, s’ho passin el millor possible, perquè no cal oblidar que estem parlant de nens i nenes.


Per això, quan s’aconsegueix formar un equip de garanties, la pèrdua d’alguna de les peces pot significar un sotrac considerable per la colla. Quedar-se sense qualsevol dels integrants del pom de dalt pot acabar obligant a rebaixar el nivell de castells que la colla pot assolir. A més de l’afegit, en molts casos, del component emocional, per la relació tant estreta, personal i afectiva que s’hi estableix.


La possibilitat que aquests canvis es produeixin, amb el corresponent perjudici per alguna de les colles, pot estar originat per diferents raons, com un canvi de domicili, o perquè uns pares consideren que el projecte educatiu i pedagògic d’una colla és molt millor per als seus fills que el d’una altra, per exemple. Però també podria ser la conseqüència d’altre tipus de motivacions ben allunyada dels valors implícits en els castells, com podria ser el cas de pares o tutors que volguessin aprofitar una possible mobilitat entre colles amb finalitats lucratives.


Amb l’objectiu de blindar el món casteller d’aquesta possibilitat, l’assemblea de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, celebrada el passat 26 de març, va aprovar un acord segons el qual els canvis entre colles s’hauran de produir amb el consens de les dues implicades, excepte si el menor ja fa dos anys que no està en actiu en la primera. Així mateix, l’acord recull que en cas de discrepància entre totes dues colles la coordinadora actuarà com a mediadora amb l’objectiu d’ajudar-les a trobar una solució al conflicte.


L’aprovació de l’acord significa l’enviament d’un missatge clar i contundent per part del món casteller a la resta de la societat: deixar ben clar que el que ens mou a tots plegats és fer castells, i que el mercantilisme o les intencions lucratives no hi tenen cabuda. Molt menys en el cas de la canalla, ja no només pels problemes que pot acabar generant en les colles que pateixin alguna baixa, sinó, i aquest aspecte és molt important, per la responsabilitat i el compromís existent de vetllar per la seva formació integral, la qual cosa obliga a adoptar totes les mesures necessàries per evitar que els menors siguin utilitzats amb la intenció d’obtenir un benefici econòmic.


Com a model a aplicar s’ha pres el de les dues colles vallenques, que s’ha revelat eficaç des que es va prendre ara fa quinze anys. D’altra banda, la llibertat de moviments continua intacta, en tant que tothom és lliure d’anar a fer castells allà on vulgui, sense que l’existència d’un acord d’aquestes característiques impedeixi el canvi entre colles. Però sempre, i aquesta és una de les claus que cal entendre, que el moviment no vagi en contra d’alguns dels punts que el món casteller ha volgut reforçar i deixar clars: els castells són una activitat amateur on no tenen cabuda les actituds mercantilistes; i és prioritari donar un impuls a la bona entesa entre les colles.

L’acord, tot i l’existència de postures oposades, era necessari, en tant que el món casteller, arran de la inclusió en la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, s’ha situat sota els focus de l’atenció pública. Ha vist multiplicada la seva visibilitat, l’interès mediàtic, i la seva projecció social. Aquesta millora en la percepció social obliga també a mostrar la màxima cura per preservar els valors que l’han dut fins aquí, els elements intrínsecs que l’han fet guanyar en prestigi. I l’acord sobre la canalla ha estat una forma d’aprofitar el moment per delimitar de manera clara quin és el terreny de joc en el qual es mou el món casteller.

Les colles haurien de viure el moment actual com una oportunitat per engegar noves accions de captació de canalla, dissenyant una oferta i un producte atractius, aprofitant la imatge que actualment s’està projectant del món casteller. Aquesta millora en la percepció social que es té del món dels castells –un dels elements claus de la qual és la seva component amateur, així com els seus valors implícits- ha de servir perquè les colles aprofitin per aprofundir en reforçar totes els aspectes –tècnics, formatius, pedagògics, de lleure- que puguin ajudar a construir un producte adequat per despertar l’interès de famílies que s’estiguin fixant en les colles castelleres. El món casteller ha de ser capaç de treure profit del bon moment dels castells per reforçar les seves estructures, resoldre la problemàtica que es genera amb la manca de canalla, i poder dir, algun dia, que “els castells els fa la canalla, i en tenim molta per a fer-ne".


Alfons Morillas

Casteller dels Nens del Vendrell

3 comentaris:

  1. Molt interesant l'article, com et vaig dir amb una piulada. Trobo encertat que ara, quasevol persona pugui dir la seva a l'única publicació castellera que hi ha al quiosc. Es un molt bon complement a una molt bona revista =)

    Salut i castells

    ResponElimina
  2. L'acord que s'esmenta va ser aprovat amb el vot contrari de Capgrossos, Minyons i Verds. Tres de les 5 colles que fan els castells més alts. Voleu dir que anem bé així?
    Si un nen pot canviar de club de futbol quan li dongui la gana a ell o als seus pares, no podrà canviar de colla castellera? jajajaja!
    Canviarà quan vulgui! A veure qui és la CCCC per passar per sobre de la potestat dels pares!
    I pel que fa als valors intrínsecs del món casteller, només us recordo que no fa ni 25 anys els castellers no cobren, els 175 anys restant d'història castellera cada casteller arribava a casa amb el seu jornal.
    No entrarem a parlar del pom de dalt del primer tres de vuit dels Nens pq sembla que no tingueu memòria!
    I tranquils, que la UNESCO no prendrà res a ningú! que el flamenc està professionalitzat i els nens cobren i són patrimoni de la humanitat.

    ResponElimina
  3. Anònim,

    T'agraeixo la visita a aquest bloc, que t'hagis llegit el post i que hagis deixat el teu comentari, tot i que m'hauria estimat més respondre a un nom i cognom i, ja posats, conèixer quina és la teva colla.

    Respecto i m’interessa molt el que opinen les colles que esmentes. No només en aquest assumpte en concret, sinó en tot allò que tingui a veure amb l’activitat castellera, perquè són veus molt autoritzades que cal escoltar. Tot i això, consideres que “tres de cinc” és l’estadística que s’ha de valorar? Si el barem està en “castells més alts”, haurem d’incloure també a les dues de Valls, a la Jove de Tarragona, i als Castellers de Sants –considerant castells de 9, que no són els més alt, però sí són molt alts-. El resultat seria, aleshores, de 4 a favor i 3 en contra. Però és que, a més, crec que considerar només l’opinió d’aquestes colles no és correcte. I, per això, em quedo amb que el resultat és de més de 50 a favor i 3 en contra.

    Pel que fa als canvis de nens d’equip de futbol. Vols dir que un nen pot canviar d’equip a mitjans de temporada sense l’acord del club d’origen? Molt deuen haver canviat els temps si això és així, però, pel que sé i he viscut, tothom té una fitxa federativa. I cal que un club et doni la baixa (és a dir: autoritzi el canvi) perquè el traspàs es produeixi. Ara bé, si les coses ja no funcionen d’aquesta manera, i tothom és lliure de jugar un dissabte/diumenge amb un equip i canviar les vegades que vulgui al llarg d’una temporada em callo.

    Qui és la CCCC per passar per sobre de la potestat dels pares? Ningú, evidentment. La CCCC, tal i com ho tinc entès, és la veu de les colles. Que jo sàpiga, l’únic que fa és aplicar allò que el conjunt de colles vota en assemblea. El que la majoria del món casteller vota, sigui positiu o negatiu, és el que la CCCC està obligada a fer. I la gran majoria de colles van votar l'acord de manera favorable, la qual cosa obliga a la CCCC a actuar en conseqüència. I el que mai pot fer, evidentment, és anar per lliure.

    Quant al cobrament, res a dir. Però els temps canvien. I la cosa és ben fàcil. Serà (una altra vegada) el món casteller qui decideixi si vol defensar o eliminar l’amateurisme. I crec que, actualment, la tendència majoritària no és el retorn als jornals dels castellers. Què passarà d'aquí a uns anys? Ni idea.

    Uf! El tres de vuit del 1951... És possible que jo (no parlis en plural: aquest és un bloc personal, on el que es diu és responsabilitat exclusivament meva, no de la colla ni de l’entitat) no tingui memòria. Però vols dir que les formes de funcionar, les característiques de l'època, els hàbits d'aquells temps han de marcar el que es decideixi 60 anys després?

    Que el flamenc està professionalitzat? I? Estàs dient que hem de fer el mateix?

    Per últim, suposo que haig d’entendre que estàs a favor dels canvis de canalla entre colles, siguin per les raons que siguin, fins i tot en aquells casos en què hi ha una intencionalitat lucrativa al darrera, en què una colla pot acabar objectivament perjudicada, i quan es pot posar en perill la bona entesa entre colles. Bé, és una opinió que respecto però no comparteixo.

    Gràcies de nou per la teva visita.

    ResponElimina