dimarts, 21 de juny de 2011

Un gran viatge. Una sortida inoblidable

Sortida 17, 18 i 19 de juny

Carcassona: 4de6, Pde4, Pde4
Montlaur: 4de6, 3de6a, 4de6a, Tde6 amb figuereta, Pde5, 2 Pde4, Pde4 per sota
Camplong: Pde4 cam, 3de6a, 4de6, 4de6a, Pde5, 2 Pde4, Pde4 per sota


Si el viatge a Mallorca d'ara fa dos anys va ser tot un referent per a nosaltres (en vaig parlar aquí) el del passat cap de setmana se situarà també, amb mèrits propis, en el calaix dels nostres records. Es tracta de sortides que s'acaben convertint en recurrents, de les quals la gent parla i explica anècdotes, que et permet consolidar els lligams amb la resta de gent de la colla, que serveixen per aprofundir una mica més en la relació amb les persones, que ajuden a descobrir que a més de l'estimació per la dèria d'aixecar castells podem trobar altres punts en comú, i que materialitzen, en definitiva, la idea de xarxa social que fonamenta qualsevol col·lectiu sòlid.


Divendres a la tarda vam sortir rumb "allende la frontiere", que diria Mendoza, repartits en dos grups. El primer, un autocar majoritàriament ocupat per la canalla i els seus pares, cap a les 18h. I el segon una hora i mitja més tard. Bon ambient, converses informals, i un viatge d’unes quatre hores per endavant. "De què parlo quan parlo de córrer", d'Haruki Murakami, i la música dels Pixies, Nirvana i New Order m'acompanyen a estones durant el trajecte.

Poc abans de la frontera fem una aturada per sopar, i després ja continuem fins arribar a la nostre destinació, Port Leucate. Ens allotgem en la ciutat de vacances de Les Carrats, un complex turístic de certes dimensions al costat de la platja. Fa vent i una mica de fred, però això no impedeix que es comencin a formar els grups per passar una estona xerrant. Els apartaments són de quatre persones, amb bany inclòs. És un indret agradable, amb un petit parc infantil de fàcil accés des de totes les casetes.

Dissabte ens aixequem d’hora per esmorzar, un senzill buffet sense luxes però suficient. Les converses principals giren en torn a les gavines, abundants en la zona i ben escandaloses durant la nit. En acabar sortim cap a Carcassona, capital del departament d'Aude, al Languedoc-Rosselón, i un dels indrets protagonistes de la creuada albigense contra els càtars. La seva ciutadella medieval, on passarem el matí, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l'any 1997.

Arribem cap a les 10.30, i el grup de camises vermelles s’endinsa en l’interior de la fortalesa. La gent mira encuriosida en veure’ns, i alguns pregunten per la nostra indumentària. Just en l’esplanada situada a l’entrada del castell comencem a enfaixar-nos i preparar la pinya. Els turistes s’aturen per veure l’actuació, i no triguen a dedicar-nos tota l’atenció tant aviat els segons estan col·locats i comencen a sonar les gralles. Fem un quatre de sis amb el teló de fons del castell. Com es diu la pel·lícula? “Castell casteller sobre castell medieval”. Després fem un pilar de 4 i dos de tres, i una foto de grup per a la qual s’ofereix com a fotògraf un senyor que, casualment, té família al Vendrell.

La nostra actuació a Carcassone ha terminat. És hora de gaudir dels carrerons de la cité. Molta botiga, molts turistes, molta càmera de fotos, molta camisa vermella, més d'un núvol al cel i una agradable passejada per a tothom. Deambulant anem a parar a una plaça plena de terrasses per dinar, i recordo que fa molts anys, devia ser cap al 1994-1995, vaig sopar en una d'elles. Reseguint el perímetre del casc urbà acabem a la porta de la basílica gòtica de Basílica de Saint-Nazaire i Sant-Celse on entrem per visitar-la.

Hem quedat tots a la porta principal cap a les 14 hores del migdia, per dinar. Mentre esperem aixequem un nou pilar de quatre, amb el fons petri de la façana del Pont Vell i l'efígie de la Dama Carcas, protagonista d'una de les llegendes de Carcassone. Em recorda, em veure el seu cap escultòric la núvia d'Shrek.

De tornada a l'autocar continuo enfrascat en el llibre de Murakami. No tenia ni idea de la seva vessant de corredor de maratons, una activitat que va iniciar fa molts anys -ja n'ha corregut més de 26, pràcticament una per any. També ha participat en nombroses triatlóns, i pràcticament cada dia surt a córrer, ja es trobi en l'estat de Maine o al Japó. Per a ell, es tracta d'un exercici més disciplinari que lúdic. Tal i com diu, "per escriure cal mantenir un cert nivell físic", i ell hi dóna sortida fent això: posant-se unes sabatilles i sortint a córrer.

Una vegada, tenint en compte la seva condició d'escriptor/atleta el van encarregar un article sobre la marató. Per a fer-ho se'n va anar fins Atenes, per fer el recorregut olímpic, i va córrer els 42,150 km. fins a Marató. Els qui l'acompanyaven es van sorprendre de què els volgués fer sencer, ja que, deien, el més habitual era fer unes quantes fotos en algun tram del trajecte i completar la resta en cotxe. Ell no. Va fer tota la marató sencera. Disciplina pura.


A la tarda arribem a Montlaur, el poble on tenim la següent de les actuacions, una petita vila molt semblant a les que tant abunden pel sud de França: cases de pedra, pocs habitants, menys bars i un entorn físic envoltat de vinyes. Montlaur es troba en festes, però no es veu massa ambient pels carrers. Cap a les 18 de la tarda l'atracció del poble és la nostra actuació, els nostres castells. Procedim a l'exhibició descarregant un 4de6, 4de6a, Tde6, 3de6a, Pde5, 2 Pde4 i un Pde4 per sota, i el públic assistent gaudeix molt de la diada. Aquest tipus d'actuacions són agraïdes, amb un públic que vol gaudir de la festa i que serveixen per fer colla, per fer pujar gent que habitualment no ho fa i per fer castells en un ambient distès i relaxat, sense la pressió d'altres diades.


Tant aviat acabem l'actuació descobrim a un grup de músics (8 ó 9) vestits amb indumentària extravagant i una mica estrafolària però molt professionals que comença a tocar un variat repertori de cançons. La gent de la colla rep amb molt bon ànim aquesta actuació, on hi ha composicions variades que van de la música occitana a d'altres més populars i rítmiques. Com a fet anecdòtic esmentar la sardana de Perpinyà que interpreten en homenatge als catalans. Gran part de la gent de la colla forma una rotllana i la comença a ballar, incloent-hi a les nenes magrebines de la nostra canalla, la qual cosa converteix el moment en un autèntic episodi de multiculturalitat: uns castellers fent castells a França i ballant una sardana de la Catalunya nord amb integrants magrebins. D'això com s'hauria de dir? Multiculturalitat? Integració? Demostració que en el fons totes les persones som iguals i davant de l'oportunitat de passar-ho bé que proporciona una orquestra de carrer tothom es llança a ballar?


El grup de músics acaba la part estàtica de la seva actuació i comença a caminar en cercavila fins al lloc on han preparat un escenari. Allà mateix sopem -musclos de la zona, paté, embotit i un plat amb mongetes i carn que estava boníssim, tot regat amb vins de la vall-, i quan acabem comença l'actuació del grup Coriandre. Quan la festa acaba -alguns, els qui portàvem canalla, marxem abans del final- anem cap al Centre de Vacances Paul Balmigere, el lloc on dormirem, un complex situat a la propera vila de Camplong d'Aude que ens sembla una meravella i on continuem la festa en grup.

L'endemà, després d'esmorzar, anem caminant fins al centre de Camplong, on tenim programada una altra actuació al migdia. La plaça on farem els nostres castells és molt agradable, i tant aviat arribem comença la recepció que ens havíem preparat, amb una benvinguda per part de l'alcalde i el lliurament d'uns obsequis de la colla per part nostra. Després fem l'actuació, que es tanca amb un Pde4 cam, 3de6a, 4de6, 4de6a, Pde5, 2 Pde4 i un Pde4 per sota, tots ells castells que són molt ben rebuts per part del públic assistent. Acabada la diada dinem allà mateix: embotits, una mena d'empanada, llom i pastís de poma, acompanyats, com no, pels vins de la zona.


Arriba el moment de la tornada. Cares de cansament i relaxació. Alguns aprofiten per tancar els ulls i dormir una estona, abandonant-se potser a fixar en la memòria els moments viscuts. És un dels moments més ambivalents de tot viatge, perquè significa que ja s'ha acabat. Però, al mateix temps, quan les coses han anat bé, el que queda és el record d'allò viscut i les ganes de tornar-ho a repetir.


El final del viatge coincideix amb el final de la lectura del llibre de Murakami. I acabo aquesta crònica amb una cita seva que parla, precisament, sobre el significat que per a ell té l'arribada al final d'una marató.

"El fet que hi hagi un final no vol pas dir que la nostra existència tingui sentit. El final no és més que una convenció eminentment pràctica, o potser una metàfora indirecta de la naturalesa efímera de la vida".




(Per veure totes les fotos cal fer clic aquí, i per veure els vídeos cal fer-ho aquí)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada