Salvador Espriu i els Nens del Vendrell

L’any 2010 s’han complert 25 anys de la mort de Salvador Espriu, i amb l’objectiu de commemorar aquesta efemèride al Vendrell s’han anat programant, al llarg de l’any, tot un seguit d’actes, exposicions, conferències i lectures sobre l’obra del poeta.

Organitzats per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament del Vendrell i el grup Polièdric, durant l’últim trimestre han tingut lloc una tercera tongada d’activitats amb participació d’entitats com l’Associació Musical Pau Casals, l’Escola Municipal de Música, el Cor Orfeó Parroquial i els Nens del Vendrell, entre altres.

Ahir a la nit, just abans del concert en homenatge a l’aniversari del naixement de Pau Casals, va arribar el torn de la nostra aportació a aquest Any Espriu, en forma d’un audiovisual on s’explica la relació que el poeta va tenir amb la nostra colla.

Salvador Espriu i els Nens del Vendrell

L’any 1976 es va complir el 50é aniversari de la colla de castellers Nens del Vendrell. En el llibret commemoratiu que es va publicar aleshores hi va col·laborar Salvador Espriu, mitjançant la intervenció de l’advocat vendrellenc Salvador Palau i Rovira, gran amic seu.

Va ser aquest qui va transmetre al poeta la seva gran passió pel món dels castells i, en especial, per la seva colla: els Nens del Vendrell. Quan Espriu va conèixer que la colla estava aquell any d’aniversari va remetre el text que apareix en el llibret abans esmentat. Uns dies més tard Espriu va rebre a casa seva la Comissió Organitzadora dels actes dels 50 anys dels Nens, la qual cosa consolidà el vincle que s’havia establert entre el poeta i la colla.

Espriu i els castells

Espriu, tal i com reconeix en el seu text, no era un entès en castells, i pràcticament tot el que va aprendre al respecte va ser a través del seu amic Palau Rovira. Tot i així, la seva relació amb el món dels castells va tenir un altre moment, gràcies al poema “Nosaltres tots, castellers”, escrit, en paraules de l’autor “per a l’estimat Lluís Mercadé, que m’ho ha demanat”. Es tracta d’un poema que ja apareixia al recull “D’una vella i encerclada terra” (1980) i que va ser també publicat l’any 1984 en el llibre “Per a la bona gent”.

Els pocs anys que passen entre tots dos moments (el 50é aniversari dels Nens i l’escriptura del poema) fa pensar que, potser, la nostra colla hi va tenir alguna cosa a veure. En qualsevol cas, per a la nostra entitat, és tot un motiu d’orgull estar vinculats a personalitats de la importància de Salvador Espriu, Pau Casals o Apel·les Fenosa.

La participació dels Nens en els actes de l’Any Espriu

Sense voler fer interpretacions del que Espriu va voler expressar amb aquest poema, ens hem permès intuir el camí que Espriu va seguir per transformar la seva visió dels castells en paraula. El poeta va donar forma escrita al que ell coneixia d’aquest món, d’aquesta activitat. I nosaltres hem volgut recórrer el camí a la inversa, agafant la matèria primera del poeta per transformar-la en imatge.

Entenem que Espriu va construir un poema amb paraules com a forma de descriure els castells, el seu simbolisme, la seva activitat. Nosaltres, castellers, hem intentat transformar les paraules del poeta en formes, construir, a partir del que ens suggereix el que el poeta va escriure, el nostre particular castell.

Amb el nostre vídeo hem intentat desvetllar els paral·lelismes existents entre dues experiències vitals: la de l’escriptura d’un poema i la de l’aixecament d’un castell. En tots dos casos, el que perdura és l’empremta, desprès de la lectura d’una composició poètica i de la construcció d’un castell. Es dóna la circumstància que els castellers, normalment, no són testimonis directes del que estan contribuint a fer. Qui fa el castell no el veu. El que queda, en canvi, és una forta experiència vital. Els castells no es veuen, es viuen. I el mateix podríem dir dels poemes.

NOSALTRES TOTS, CASTELLERS

S’aixequen torres

en esborrats vestigis

de mortes danses.

Truquen a portes

d’oblit. Desempresonen

llum, ales, aire.

Nua bellesa,

nom sol enllà del nombre,

esclat de festa.

Volem la força

dins l’ordre perfectíssim

de la mesura.

En equilibri,

molt lentament ens alcen

castells de somnis.

Seny, no podríem

acollir-nos per sempre

al teu refugi?

Dreçats captaires,

sense plors ni temença

venim a prínceps.

Homes, la mida

del món, rompem silencis,

triomfs, abismes.

Agermanem-nos

sota l’esplendorosa

pau d’un llarg dia.

Per servir l’únic

senyor que tots triàvem:

el nostre poble.

Publicat en el recull de poemes "Per a la bona gent"