Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tde6. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tde6. Mostrar tots els missatges

dijous, 26 d’agost del 2010

Clàssica de 7 a Albinyana




Albinyana, 20 d'agost de 2010

Nois de la Torre: id4de7, 4de7, 3de7, 5de6, Pde5

Nens del Vendrell: 3de7, 4de7, Tde6, 2 Pde4

Després de gairebé dues setmanes de descans, els Nens del Vendrell vam reprendre divendres passat l’activitat castellera actuant en el marc de la Festa Major d’Albinyana, una cita tradicional del nostre calendari d’actuacions. Just després del correfoc i del pregó d’inici de la festa, vam iniciar la diada, compartint plaça amb els Nois de la Torre.


Amb un important número de camises a plaça, l’objectiu principal de la diada era el de descarregar la clàssica de 7 i tornar a agafar el pols al que serà el darrer i importantíssim tram de la temporada, on tenim com a objectiu principal el continuar mantenir el magnífic estat de forma demostrat durant els últims mesos.


D'entrada es va descarregar un plàcid 3de7, continuant amb un altre tranquil 4de7. En tercera ronda vam plantar una "Juncosiana" Tde6, amb el Junki pare i el Junki fill parant a segons. Dos Pde4 van servir per tancar l'actuació.


Per la seva banda, els Nois de la Torre van mostrar la seva bona línia descarregant un 4de7 (després d’un intent desmuntat) i un 3d7, així com un 5de6. Per acabar, van descarregar un Pde5.

Amb l'actuació d'Albinyana donem el tret de sortida al que promet ser un apassionant darrer trimestre, de gran transcendència per a l’entitat. De moment, demà divendres tenim un importantíssim assaig per continuar consolidant el treball dut a terme amb les estructures de vuit i els folres.



Diumenge, a les 13 hores, actuarem a Santa Oliva, en la que serà última actuació del mes d’agost, a dos dies del tancament de la classificació per conèixer quines seran les 14 colles que participaran en el Concurs de Castells d’enguany, sent la nostra una de les colles amb gran possibilitats d’accedir-hi. Si a Santa Oliva aconseguim descarregar un nou 4de8 (que seria el tercer de la temporada) aleshores sí podríem afirmar que tenim gairebé els dos peus dins la Plaça de Braus de Tarragona.

De moment, però, hem d'esperar amb impaciència tant l'arribada del diumenge com la de les 12 de la nit del 31 d'agost.

Tic tac tic tac...




dijous, 8 d’octubre del 2009

Actuació a Barcelona: la crònica



Plaça de la Vila de Sarrià


Castellers de Barcelona: Pde4, Pde4, 3de7, 4de7a, 5de7, Pde5, Pde4

Sagals d'Osona: Pde4, 5de7, 3de7s, 4de7a, Pde5

Nens del Vendrell: Pde4, 3de7, 4de7, Tde6, Pde5, Pde4, Pde4


Diumenge ens va tocar desplaçar-nos fins a Barcelona per participar en la diada castellera de les Festes de Sarrià. A més dels amfitrions, els Castellers de Barcelona, també hi eren presents els Sagals d’Osona, colla amb la que encara no havíem coincidit aquesta temporada.


El lloc destinat per a l’actuació era la Plaça de la Vila, un indret bonic i acollidor, tot i que amb un cert pendent que cal tenir en conte a l’hora de plantar els castells. Cercavila prèvia, força públic i un bon ambient per fer castells, malgrat que cap de les tres colles anava sobrada d’efectius.


Tot i que la previsió era començar a les 13 hores, la cosa es va anar endarrerint i no va ser fins quarts de dues que vam poder muntar la primera pinya. És evident que la força de la tradició és encara molt poderosa, però algun dia ens haurem de posar d’acord per racionalitzar els horaris. Les diades castelleres són un esdeveniment públic, organitzades per a que la gent hi vagi a la plaça i les vegi. El paper d’aquestes actuacions és bàsic per a difondre i fomentar el fet casteller. Però el públic, fins i tot aquell que és aficionat i ha decidit anar a veure una actuació també té unes horaris i, en el cas de les famílies, més obligacions. I una actuació que comença a les 13 hores, amb tres colles, de ben segur que no acabarà abans de les 15.30. Comences amb una plaça que fa goig per la gent que s’hi congrega, però acabes tard, cansat i en una plaça gairebé deserta. I que consti que no estic parlant específicament de l’actuació d’ahir, sinó del que en general acostuma a passar, com ens va passar la setmana passada en plaça pròpia i es va repetint diumenge sí diumenge també en moltes altres places.



Deixant les crítiques i entrant en l’actuació, la de diumenge va ser una típica jornada de transició. Amb baixes significatives a nivell de tronc i efectius limitats, la única proposta que es podia plantejar va ser la que es va fer: 3de7, 4de7, Tde6 i Pde5.


Després d’un pilar de 4 d’inici d’actuació, es va plantar un 3de7 sense complicacions. Com a molt, certa tendència d’un dels pilars a carregar-se cap a la banda del pendent del terra, que per a mi, i des de la meva posició, era bastant notori. Per dalt, l’Eli de cassola i el Nil d’enxeneta.



Després va arribar el torn del 4de7, on pujaven el Biel de cassola i la Lamiae d’enxaneta, i on es va produir l’anècdota del dia, que va provocar, d’una banda, que el castell s’endarrerís molt, però, d’altra, em permet extreure’n una lectura molt positiva.


El que va passar va ser que just quan van començar a pujar els quarts tant el Biel com la Lamiae van ocupar la seva posició a sobre de la pinya. Jo estava just al costat del pilar per on havia de pujar el Biel, i el vaig veure de ben a prop allà plantat, concentrat, agafat ja de la camisa del segon i esperant a rebre el tret de sortida. Però el tret de sortida no arribava.


El Biel, amb posat seriós i responsable (¡com canvia la seva actitud quan es troba a plaça o quan no hi ha un futbolí en lontananza!) anava girant el cap enrere, com si busqués a qui li havia de dir que comencés a pujar. De tant en tant em mirava també a mi, preguntant-me amb la mirada “¿què faig, hauria d’anar pujant, oi?”, i jo el mirava a ell, sense saber què dir-li. Mentrestant, els quarts s’havien col·locat ja, i els dosos estaven a punt de fer-ho. I com que des de la meva posició no sabia si l’enxaneta havia iniciat la seva pujada, em vaig començar a preocupar davant la possibilitat que ja l’haguessin dit al Biel que comencés a pujar i que aquest, pensant en ves a saber quina jugada de futbolin, no se n’hagués adonat.



Vaig continuar pensant que, si efectivament era això el que estava passant, aleshores tindríem un problema, ja que l’enxaneta es trobaria a punt de coronar el castell mentre la cassola estava esperant quatre pisos més avall. Al mateix temps, em vaig consolar pensant que si tot es devia a un error per falta d’atenció del Biel, sempre podríem fer l’aleta sense cassola, inaugurant així una innovadora fórmula de coronar castells.


Per a la meva tranquil·litat, i just quan estava a punt d’inventar-me una nova paranoia mental, vaig sentir una veu de “Biel i Lamiae amunt!”, la qual cosa significava que no només la cassola estava encara esperant, sinó també l’enxaneta, que el Biel no havia tingut cap manca de concentració, i que, finalment, haurien de sortir pitant cap amunt perquè el castell començava a eternitzar-se. Afortunadament, tots dos van fer una bona pujada i baixada i el castell es va descarregar sense més incidències.


Com a tercer castell es va aixecar una torre de 6, i es va tancar l’actuació amb un pilar de 5 (amb el Marlés de segon, després de molt de temps) i dos pilars de 4.


Pel que fa a les altres colles, destacar l’actuació global dels Sagals d’Osona, amb un magnífic 3de7 aixecat per sota. I lamentar els problemes dels Castellers de Barcelona després del lamentable episodi en l’actuació de Pau Riba. Em vaig quedar amb les ganes de veure, com a mínim, el seu fantàstic pilar de 6.



diumenge, 4 d’octubre del 2009

Barcelona, 4 d'octubre de 2009

Penjo els vídeos i les fotos de l'actuació d'avui a Barcelona. Demà la crònica, que és tard i encara no he sopat.

Podeu veure les fotos clicant aquí.













dissabte, 25 de juliol del 2009

Una crònica sota amenaces


Ahir a la nit, com a prèvia de les festes del Vendrell i la nostra actuació de demà, vam fer un assaig públic a la Plaça Vella amb la resta d’entitats culturals del municipi. En acabar, una massa d’energúmens descontrolats, integrada bàsicament pels quatre gats que segueixen aquest bloc, em va començar a increpar per no haver penjat encara la crònica de la nostra actuació del diumenge passat a Calafell.

“Ens sembla injustificable, estrambòtic, cataclísmic i esperpèntic que triguis una setmana a escriure les quatre xorrades de sempre”, em van dir, tots a una, com una agrupació de cant coral perfectament coordinada.

Jo, que estava atrapat i sense escapatòria entre una paret i una paperera, el primer que vaig pensar va ser: "Deu meu, aquesta gent té un diccionari, i potser me'l llencaran al cap". A continuació, van començar a cridar i cantar: “O fas la croniqueta, o puges d’anxeneta”.


Com que sóc com l'oceà, de natural pacífic, em vaig espantar. Que quatre gats t’increpin i amenacin amb la possibilitat de pujar-te fins allà dalt, doncs home, acolloneix una mica. Així que, sense més demora, i en previsió de possibles problemes per a la meva integritat física, procedeixo a oferir la meva visió de l’actuació de la setmana passada. La qual cosa em servirà, a més, per anar avançant feina, ja que demà tenim una altra diada de ben important i alguna cosa s’haurà de dir.


NOTA: Això sí. Que sàpiguen aquells que m’han fet patir tant durant les últimes hores que conec quins són els vostres noms (és l’avantatge de tenir quatre gats com a lectors), i que també sé quines posicions ocupeu en els castells. Us tinc controlats.


Bé, al que anàvem. Diumenge passat vam actuar a la Plaça Catalunya de Calafell, dins del programa de celebracions de la seva Festa Major, i compartíem cartell amb la Jove de Sitges i els Castellers de Vilafranca. El lloc on havíem d’actuar es força maco, amb l’església a una banda i el castell a l’altra. En un dels cantons de la plaça s’hi va muntar un escenari (del qual després en parlaré) que va ser aprofitat per les càmeres de televisió per fer el seguiment de la diada, Quarts de Nou inclòs amb l’Elisabet Carnicé al capdavant, que va dedicar el seu programa a la diada de Calafell.


Bona afluència de públic amb bona predisposició per veure castells, i molt seguiment mediàtic, especialment després que els vilafranquins haguessin anunciat que volien convertir aquest municipi en plaça de nou. Això, el seguiment dels mitjans de comunicació, té dues lectures: és bo, sí. Però també és dolent.

La part positiva és la que té a veure amb la difusió del fet casteller. Els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental en fer que augmenti l’interès de la gent pels castells, que vagi a les places a veure actuacions, que doni suport als castellers i el seu esforç. La part negativa és que, molt sovint, només estan pendents i s’interessen per l’espectacularitat, la vessant més competitiva, la part dels récords. I quan posen els focus d’atenció només en aquests aspectes se n’obliden de que fer castells, qualsevol castell, no es gens fàcil. Que aixecar castells (siguin de l’alçada que siguin) pressuposa l’existència d’un treball, d’una implicació, d’un esforç, d’una mobilització, de deixar de fer moltes altres coses, d’un sacrifici, en definitiva, gràcies al qual el fet casteller continua viu. Si hi ha castells és gràcies a totes les colles, tant les que fan construccions de 9 pisos com les que encara no han superat els 6. I que totes, totes, totes, mereixen tenir la seva quota de protagonisme mediàtic. I això sembla ser que s’oblida massa sovint per part dels mitjans de comunicació, només atents al que fan determinades colles (sense treure cap mèrit a aquestes, que consti) però ignorant i gairebé menyspreant a la resta, que tot i ser la gran majoria són gairebé considerades de segona divisió, quan, que jo sàpiga, també són Colles Castelleres.

I, fins aquí, l’al•legat pro seguiment mediàtic de totes les colles. A continuació ens ocuparem de la informació del temps.

¡Uy!, perdó. He tingut un lapsus i m'he confòs de bloc.

Quant a l’actuació en sí, crec que podem estar satisfets. Tenint en conte que vam anar a Calafell amb algunes baixes i que tampoc hi érem massa efectius, vam muntar el 3de7, el 4de7, la Tde6 (calafellenca), el Pde5 i dos Pde4 (calafellencs) a la primera, sense gaires complicacions, i demostrant que amb tot el personal disponible el nostre llistó sstà molt més amunt.



El Biel, que va fer tres castells (3de7, Tde6 i el Pde5), no va tenir el seu dia. En tots tres va estar lent, com insegur, i va necessitar més ajut de l’habitual. Amb tot, va acabar coronant tot el que havia començat a pujar. I, com que sóc el seu pare, i és la meva obligació defensar-lo (intentant fer-ho de manera objectiva, la qual cosa, ja ho avanço, és del tot impossible) em veig en la tesitura de transcriure una conversa privada on s'explica el que potser va ser una de les raons de la seva irregular actuació.



JO: Biel, avui t’ha costat una mica pujar, ¿oi?

BIEL: Vull un gelat.

JO: Quan acabem de dinar, ¿vale? I ara digue’m, ¿com és que t’ha costat tant pujar?

BIEL: ¿On anirem a dinar?

JO: Aquí al costat, a un restaurant que hi ha. També tenen piscina i ens banyarem. Vinga va, explica-m’ho. ¿Com és que et costava tant pujar?

BIEL: ¿Hi ha futbolín?

JO: ¿Què?

BIEL: Que si a més de piscina hi ha futbolín.

JO: Doncs no ho sé, Biel. Suposo que no. Vinga va, anem a dinar. ¿Tens gana?

BIEL: ¿Què dinarem?

JO: Crec que paella.

BIEL: ¿I gelat?

JO: Sí, quan acabis de dinar, si menges molt bé hi haurà gelat. Va, som-hi.

BIEL: Abans m’he donat un cop a l’escenari. Mira la pupa. I em feia mal per pujar.

JO: Ahhhh. I ara, ¿encara et fa mal?

BIEL: Una mica. ¿Em podré banyar?

JO: Si menges bé et podràs menjar un gelat i banyar-te

BIEL: ¿Hi ha futbolín?

JO: Això ja m'ho has preguntat abans.

BIEL: Ja ho sé. Però als quatre gats que llegeixen el teu bloc els farà gràcia que ho torni a preguntar.




Doncx això. Que pel que sembla, abans de començar l'actuació, i mentre jugava amb la resta de la canalla, el pobre es va fotre un cop amb l'escenari que esmentava al principi, allà per la línia 25. I es va fer una rascada en un turmell a la que no vam donar importància, però que li feia mal a l’hora de pujar, i intentava fer-ho sense que res li toqués la ferida.

D'altra banda, la part positiva d'aquesta lentitud va ser que, de la mateixa manera que les piles Duracell duran i duran i duran, la nostra colla aguanta i aguanta i aguanta.


(Per cert, tant als Quarts de Nou com a d’altres programes es van referir a una “minúscula aixecadora”. Home, és una confusió sense importància, però només que haguessin preguntat a algú de la colla haurien descobert que es tracta d’un “minúscul aixecador”. Per sort, no coneixen el seu nom, perquè “Biel” + “minúscula aixecadora” = ... bé, deixem-ho córrer.)

Per últim, tanco aquesta apresurada crònica sota amenaces lamentant que l’Elisabet Carnicer no fes cas de la proposició que li va formular el Puas, quan li va preguntar: “¿Vols un novio lleig perquè no te’l robin?”. Perquè de ben segur que si l’altra l’hagués acceptat tan interessant proposició el tractament mediàtic (al menys cap a la nostra colla) canviaria radicalment.

I “eso es to... eso es to... eso es todo amigos. ¿Han esta..., han esta..., han estado contentos?”

dimarts, 21 de juliol del 2009

Vídeos de calafell, 19 de juliol de 2009

Penjo els vídeos de l'actuació del diumenge. Aquesta nit (o demà, o vés a saber quan) arribarà el torn de la parrafada.









dimarts, 30 de juny del 2009

Calafell, 28 de juny de 2009


Id3de7, 3de7, 4de7, Pde5(i), Pde4, Pde4
Actuació amb els Castellers de Terrassa (3de7, 4de7, 3de6s(i), 3de6s, Pde5)

Diumenge tarda. Passeig marítim de Calafell. Una calor espantosa. Tot i que estem a la vora del mar, sembla que la brisa marina ha marxat de cap de setmana. Camises blauturqueses (Terrassa) i vermelles (Vendrell) mirant amb enveja al públic que espera l’inici de l’actuació assegut a l’ombra d’alguna de les terrassetes. Bé, més que mirar amb enveja al públic el que es mira són les cerveses gelades que hi ha sobre les taules.

Comencem a muntar pinyes, i com que totes dues colles anem escasses d’efectius, ens ajudem els uns als altres. Ja ho diu el refrany: “les penes calorífiques, si són compartides, són més refrescants”. De fet, aquest acte de patiment comunitari acaba donant, com a producte dels litres i litres de suor que acaben liquant totes les camises, que, en acabar l’actuació, la barreja de colors faci que algun casteller deixi de ser vermell o blauturquesa, convertint-se en una mescla indefinida entre tots dos colors.

L’actuació. L’absència de castellers, amb algunes baixes importants a nivell de tronc, van condicionar les nostres construccions. Obrim amb un 3de7, que puja força bé fins a dalt. Però, quan havia de coronar-se, un problema en el pom de dalt va fer que aquest s’enfonsés. Afortunadament, no hi va haver caiguda, ja que els castellers del pis inferior van aguantar i resoldre l’incident sense més conseqüències. Després tornem a repetir el 3, i el castell va ser muntat i desmuntat sense més problemes.


En segona ronda optem pel 4de7, altra de les construccions més que consolidades per a nosaltres. Carregat i descarregat sense complicacions, amb el fet destacat del debut de la Lamiae com a cassola, que va fer el seu primer castell de set.


Després va arribar el torn del Biel, que va fer de cassola en una Tde6 (repetint la seva emocionant actuació de Girona). Quan li van dir que pujava ell va córrer a buscar el casc, i va adoptar un posat seriós. Tinc la sensació de que cada vegada és més conscient del que fa, de que per fer castells i pujar-hi amb les seves limitacions d’edat i força s’ha de concentrar al màxim. I crec que cada vegada va pujant millor, que, com diu el Marlès, va buscant i trobant els seus recursos per anar superant els obstacles que es troba. Tot i així, cal encara que els castellers del tronc el facin un cop de mà en determinats moments, perquè no sempre arriba bé a la faixa o no troba la forma d’ajudar-se dels mocadors. Però, sigui com sigui, ell, de moment, sempre tira cap amunt. I, en aquest sentit, no cal oblidar dues coses.

1. La primera és que només té 4 anys, que la del diumenge va ser la seva segona Tde6 i que a l’Arboç va fer un 3de7. És evident que com a pare (i també la seva mare) ens sentim molt orgullosos de que hagi estat capaç de fer aquests castells.

2. I la segona és que, també com a pares, som ben conscients de què si fins ara ha fet això ha estat gràcies a l’ajut del conjunt de la colla, dels membres de la pinya, dels castellers del tronc i, molt especialment, del suport que rep de la canalla del pom de dalt (dosos i anxeneta), als quals se’ls hi ha de reconèixer, valorar, aplaudir i agrair tot el seu treball i ajut. S’ho mereixen de debò.


Tornant als castells, la torre es va carregar bé. El Biel va pujar fins situar-se com a cassola, gràcies a l’últim cop de ma que el va fer l’Alba, qui, per cert, a l’hora de descarregar va fer la figuereta. A la ronda de pilars van començar pel pilar de 5, construcció amb la qual no havíem tingut cap tipus de problema i que, coses dels castells, el diumenge ens va caure. Des de la pinya va haver-hi un moment que es detectava com s’inclinava massa cap a l’esquerra, i just quan la Lamiae estava ja a dalt de tot el pilar va caure. Afortunadament, ningú va prendre mal.

I, per tancar l’actuació, un parell de pilars de 4, ball de la canalla i escampada general dels adults cap a les taules i les cervesetes que ens cridaven com sirenes amb la seva provocadora veu. Per cert. Abans deia que em sembla que el Biel està cada vegada més concentrat en el que ha de fer. Tot i que, de vegades, no sé, no sé... Perquè quan va baixar de la torre i tothom el felicitava, jo m’esperava que em digués alguna cosa semblant a “... has vist com he pujat?”, o “... he pujat bé?...”, o “... he anat posant els peus al cap per anar pujant...”, etc. En canvi, el primer que va dir quan el vaig agafar en braços va ser: “Vull un Calippo”. I és que, realment, feia molta molta molta calor.




divendres, 29 de maig del 2009

Tde6 del 17 de maig de 2009 a Girona

Fa una estona escrivia que no hi crec massa en místiques, espiritualitats, tarotismes i simbologies. En canvi, en el que sí que hi crec és en les casualitats i l’atzar. I algú dirà, amb raó, que potser és el mateix. Potser.

Tot aquest preàmbul es deu a que acabo de descobrir a Sant Youtube (Sant Youtube, Sant Google i Santa Wikipèdia són la Trinitat de la posmodernitat) que els Marrecs de Salt tenen penjat els vídeos de tots els castells que es van fer en la diada de Girona del 17 de maig.

Aquell dia va ser especialment emocionant, ja que el Biel va fer de cassoleta en una torre de 6 (en algun missatge anterior hi parlo). D’aquell fet només en tenia fotos, però resulta que en l’esmentat vídeo dels Marrecs hi surt, a més dels altres castells que vam fer, la filmació sencera amb la pujada i la baixada del Biel.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, vet aquí el vídeo que acabo d'esmentar.

dilluns, 6 d’abril del 2009

... i al final va pujar-hi


Diumenge, 5 d’abril de 2009. Plaça Vella del Vendrell. Inici de temporada amb els Xics de Granollers i els Xicots de Vilafranca. 3de7, 4de7, Tde6, Pde5 i dos Pde4.


Doncs això: que al final va pujar-hi. Es va estrenar amb un pilar de quatre quan ningú (o, al menys, ningú dels seus pares) s’ho esperava. Pel que ell mateix va explicar sembla ser que li van preguntar: ¿vols pujar-hi? I la seva resposta va ser que sí. “¿N’estàs segur?”, li van haver d’insistir. I va tornar a dir que sí. Total, que va sortir de l’interior de l’ajuntament, on es trobava jugant amb la resta de la canalla, el van portar fins al pilar que havia de coronar i va començar a pujar-hi. Com que jo em trobava fent la pinya d’un altre dels pilars ni me’n vaig enterar. Al final sí, quan m’ho van venir a explicar. “¿Has vist al Biel?”. I jo, “¿al Biel? No. ¿Que no és a dins de l’ajuntament, jugant amb els altres nens?”. Resposta que em van donar: doncs no. Acaba de pujar i baixar d’un pilar. I jo, amb cara d’idiota: “¿Me lo repite, porfa?”.


La mare estava per allà fent fotos. I de sobte veu que comença a pujar un nen petit, d’uns quatre anys, més o menys, bastant decidit, sense vacil·lacions. “Quina gràcia!”, va pensar la mare. “Però si és tan petit com el Biel...!”. “I s’assembla molt al Biel”. I va començar a fer fotos. Fins que es va adonar del que estava passant. “Però si és el Biel!”. I el Biel allà dalt de tot, amb la seva maneta saludant i (per variar) fent no sé què amb el casc.


Total, que quan m’ho van explicar pensava que estaven de broma. I si no és perquè hi ha fotos del episodi continuaria pensant que ho és. Així que va ser una molt bona estrena com a castellers: jo fent pinyes i ell fent castells.


I ara, unes quantes imatges del dia.



I unes quantes més clicant aquí