Ahir a la nit, com a prèvia de les festes del Vendrell i la nostra actuació de demà, vam fer un assaig públic a la Plaça Vella amb la resta d’entitats culturals del municipi. En acabar, una massa d’energúmens descontrolats, integrada bàsicament pels quatre gats que segueixen aquest bloc, em va començar a increpar per no haver penjat encara la crònica de la nostra actuació del diumenge passat a Calafell.
“Ens sembla injustificable, estrambòtic, cataclísmic i esperpèntic que triguis una setmana a escriure les quatre xorrades de sempre”, em van dir, tots a una, com una agrupació de cant coral perfectament coordinada.
Jo, que estava atrapat i sense escapatòria entre una paret i una paperera, el primer que vaig pensar va ser: "Deu meu, aquesta gent té un diccionari, i potser me'l llencaran al cap". A continuació, van començar a cridar i cantar: “O fas la croniqueta, o puges d’anxeneta”.
Com que sóc com l'oceà, de natural pacífic, em vaig espantar. Que quatre gats t’increpin i amenacin amb la possibilitat de pujar-te fins allà dalt, doncs home, acolloneix una mica. Així que, sense més demora, i en previsió de possibles problemes per a la meva integritat física, procedeixo a oferir la meva visió de l’actuació de la setmana passada. La qual cosa em servirà, a més, per anar avançant feina, ja que demà tenim una altra diada de ben important i alguna cosa s’haurà de dir.
NOTA: Això sí. Que sàpiguen aquells que m’han fet patir tant durant les últimes hores que conec quins són els vostres noms (és l’avantatge de tenir quatre gats com a lectors), i que també sé quines posicions ocupeu en els castells. Us tinc controlats.
Bé, al que anàvem. Diumenge passat vam actuar a la Plaça Catalunya de Calafell, dins del programa de celebracions de la seva Festa Major, i compartíem cartell amb la Jove de Sitges i els Castellers de Vilafranca. El lloc on havíem d’actuar es força maco, amb l’església a una banda i el castell a l’altra. En un dels cantons de la plaça s’hi va muntar un escenari (del qual després en parlaré) que va ser aprofitat per les càmeres de televisió per fer el seguiment de la diada, Quarts de Nou inclòs amb l’Elisabet Carnicé al capdavant, que va dedicar el seu programa a la diada de Calafell.
Bona afluència de públic amb bona predisposició per veure castells, i molt seguiment mediàtic, especialment després que els vilafranquins haguessin anunciat que volien convertir aquest municipi en plaça de nou. Això, el seguiment dels mitjans de comunicació, té dues lectures: és bo, sí. Però també és dolent.
La part positiva és la que té a veure amb la difusió del fet casteller. Els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental en fer que augmenti l’interès de la gent pels castells, que vagi a les places a veure actuacions, que doni suport als castellers i el seu esforç. La part negativa és que, molt sovint, només estan pendents i s’interessen per l’espectacularitat, la vessant més competitiva, la part dels récords. I quan posen els focus d’atenció només en aquests aspectes se n’obliden de que fer castells, qualsevol castell, no es gens fàcil. Que aixecar castells (siguin de l’alçada que siguin) pressuposa l’existència d’un treball, d’una implicació, d’un esforç, d’una mobilització, de deixar de fer moltes altres coses, d’un sacrifici, en definitiva, gràcies al qual el fet casteller continua viu. Si hi ha castells és gràcies a totes les colles, tant les que fan construccions de 9 pisos com les que encara no han superat els 6. I que totes, totes, totes, mereixen tenir la seva quota de protagonisme mediàtic. I això sembla ser que s’oblida massa sovint per part dels mitjans de comunicació, només atents al que fan determinades colles (sense treure cap mèrit a aquestes, que consti) però ignorant i gairebé menyspreant a la resta, que tot i ser la gran majoria són gairebé considerades de segona divisió, quan, que jo sàpiga, també són Colles Castelleres.
I, fins aquí, l’al•legat pro seguiment mediàtic de totes les colles. A continuació ens ocuparem de la informació del temps.
¡Uy!, perdó. He tingut un lapsus i m'he confòs de bloc.
Quant a l’actuació en sí, crec que podem estar satisfets. Tenint en conte que vam anar a Calafell amb algunes baixes i que tampoc hi érem massa efectius, vam muntar el 3de7, el 4de7, la Tde6 (calafellenca), el Pde5 i dos Pde4 (calafellencs) a la primera, sense gaires complicacions, i demostrant que amb tot el personal disponible el nostre llistó sstà molt més amunt.
El Biel, que va fer tres castells (3de7, Tde6 i el Pde5), no va tenir el seu dia. En tots tres va estar lent, com insegur, i va necessitar més ajut de l’habitual. Amb tot, va acabar coronant tot el que havia començat a pujar. I, com que sóc el seu pare, i és la meva obligació defensar-lo (intentant fer-ho de manera objectiva, la qual cosa, ja ho avanço, és del tot impossible) em veig en la tesitura de transcriure una conversa privada on s'explica el que potser va ser una de les raons de la seva irregular actuació.
Doncx això. Que pel que sembla, abans de començar l'actuació, i mentre jugava amb la resta de la canalla, el pobre es va fotre un cop amb l'escenari que esmentava al principi, allà per la línia 25. I es va fer una rascada en un turmell a la que no vam donar importància, però que li feia mal a l’hora de pujar, i intentava fer-ho sense que res li toqués la ferida.
D'altra banda, la part positiva d'aquesta lentitud va ser que, de la mateixa manera que les piles Duracell duran i duran i duran, la nostra colla aguanta i aguanta i aguanta.
(Per cert, tant als Quarts de Nou com a d’altres programes es van referir a una “minúscula aixecadora”. Home, és una confusió sense importància, però només que haguessin preguntat a algú de la colla haurien descobert que es tracta d’un “minúscul aixecador”. Per sort, no coneixen el seu nom, perquè “Biel” + “minúscula aixecadora” = ... bé, deixem-ho córrer.)
Per últim, tanco aquesta apresurada crònica sota amenaces lamentant que l’Elisabet Carnicer no fes cas de la proposició que li va formular el Puas, quan li va preguntar: “¿Vols un novio lleig perquè no te’l robin?”. Perquè de ben segur que si l’altra l’hagués acceptat tan interessant proposició el tractament mediàtic (al menys cap a la nostra colla) canviaria radicalment.
I “eso es to... eso es to... eso es todo amigos. ¿Han esta..., han esta..., han estado contentos?”
“Ens sembla injustificable, estrambòtic, cataclísmic i esperpèntic que triguis una setmana a escriure les quatre xorrades de sempre”, em van dir, tots a una, com una agrupació de cant coral perfectament coordinada.
Jo, que estava atrapat i sense escapatòria entre una paret i una paperera, el primer que vaig pensar va ser: "Deu meu, aquesta gent té un diccionari, i potser me'l llencaran al cap". A continuació, van començar a cridar i cantar: “O fas la croniqueta, o puges d’anxeneta”.
Com que sóc com l'oceà, de natural pacífic, em vaig espantar. Que quatre gats t’increpin i amenacin amb la possibilitat de pujar-te fins allà dalt, doncs home, acolloneix una mica. Així que, sense més demora, i en previsió de possibles problemes per a la meva integritat física, procedeixo a oferir la meva visió de l’actuació de la setmana passada. La qual cosa em servirà, a més, per anar avançant feina, ja que demà tenim una altra diada de ben important i alguna cosa s’haurà de dir.
NOTA: Això sí. Que sàpiguen aquells que m’han fet patir tant durant les últimes hores que conec quins són els vostres noms (és l’avantatge de tenir quatre gats com a lectors), i que també sé quines posicions ocupeu en els castells. Us tinc controlats.
Bé, al que anàvem. Diumenge passat vam actuar a la Plaça Catalunya de Calafell, dins del programa de celebracions de la seva Festa Major, i compartíem cartell amb la Jove de Sitges i els Castellers de Vilafranca. El lloc on havíem d’actuar es força maco, amb l’església a una banda i el castell a l’altra. En un dels cantons de la plaça s’hi va muntar un escenari (del qual després en parlaré) que va ser aprofitat per les càmeres de televisió per fer el seguiment de la diada, Quarts de Nou inclòs amb l’Elisabet Carnicé al capdavant, que va dedicar el seu programa a la diada de Calafell.
Bona afluència de públic amb bona predisposició per veure castells, i molt seguiment mediàtic, especialment després que els vilafranquins haguessin anunciat que volien convertir aquest municipi en plaça de nou. Això, el seguiment dels mitjans de comunicació, té dues lectures: és bo, sí. Però també és dolent.
La part positiva és la que té a veure amb la difusió del fet casteller. Els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental en fer que augmenti l’interès de la gent pels castells, que vagi a les places a veure actuacions, que doni suport als castellers i el seu esforç. La part negativa és que, molt sovint, només estan pendents i s’interessen per l’espectacularitat, la vessant més competitiva, la part dels récords. I quan posen els focus d’atenció només en aquests aspectes se n’obliden de que fer castells, qualsevol castell, no es gens fàcil. Que aixecar castells (siguin de l’alçada que siguin) pressuposa l’existència d’un treball, d’una implicació, d’un esforç, d’una mobilització, de deixar de fer moltes altres coses, d’un sacrifici, en definitiva, gràcies al qual el fet casteller continua viu. Si hi ha castells és gràcies a totes les colles, tant les que fan construccions de 9 pisos com les que encara no han superat els 6. I que totes, totes, totes, mereixen tenir la seva quota de protagonisme mediàtic. I això sembla ser que s’oblida massa sovint per part dels mitjans de comunicació, només atents al que fan determinades colles (sense treure cap mèrit a aquestes, que consti) però ignorant i gairebé menyspreant a la resta, que tot i ser la gran majoria són gairebé considerades de segona divisió, quan, que jo sàpiga, també són Colles Castelleres.
I, fins aquí, l’al•legat pro seguiment mediàtic de totes les colles. A continuació ens ocuparem de la informació del temps.
¡Uy!, perdó. He tingut un lapsus i m'he confòs de bloc.
Quant a l’actuació en sí, crec que podem estar satisfets. Tenint en conte que vam anar a Calafell amb algunes baixes i que tampoc hi érem massa efectius, vam muntar el 3de7, el 4de7, la Tde6 (calafellenca), el Pde5 i dos Pde4 (calafellencs) a la primera, sense gaires complicacions, i demostrant que amb tot el personal disponible el nostre llistó sstà molt més amunt.
El Biel, que va fer tres castells (3de7, Tde6 i el Pde5), no va tenir el seu dia. En tots tres va estar lent, com insegur, i va necessitar més ajut de l’habitual. Amb tot, va acabar coronant tot el que havia començat a pujar. I, com que sóc el seu pare, i és la meva obligació defensar-lo (intentant fer-ho de manera objectiva, la qual cosa, ja ho avanço, és del tot impossible) em veig en la tesitura de transcriure una conversa privada on s'explica el que potser va ser una de les raons de la seva irregular actuació.
JO: Biel, avui t’ha costat una mica pujar, ¿oi?
BIEL: Vull un gelat.
JO: Quan acabem de dinar, ¿vale? I ara digue’m, ¿com és que t’ha costat tant pujar?
BIEL: ¿On anirem a dinar?
JO: Aquí al costat, a un restaurant que hi ha. També tenen piscina i ens banyarem. Vinga va, explica-m’ho. ¿Com és que et costava tant pujar?
BIEL: ¿Hi ha futbolín?
JO: ¿Què?
BIEL: Que si a més de piscina hi ha futbolín.
JO: Doncs no ho sé, Biel. Suposo que no. Vinga va, anem a dinar. ¿Tens gana?
BIEL: ¿Què dinarem?
JO: Crec que paella.
BIEL: ¿I gelat?
JO: Sí, quan acabis de dinar, si menges molt bé hi haurà gelat. Va, som-hi.
BIEL: Abans m’he donat un cop a l’escenari. Mira la pupa. I em feia mal per pujar.
JO: Ahhhh. I ara, ¿encara et fa mal?
BIEL: Una mica. ¿Em podré banyar?
JO: Si menges bé et podràs menjar un gelat i banyar-te
BIEL: ¿Hi ha futbolín?
JO: Això ja m'ho has preguntat abans.
BIEL: Ja ho sé. Però als quatre gats que llegeixen el teu bloc els farà gràcia que ho torni a preguntar.
Doncx això. Que pel que sembla, abans de començar l'actuació, i mentre jugava amb la resta de la canalla, el pobre es va fotre un cop amb l'escenari que esmentava al principi, allà per la línia 25. I es va fer una rascada en un turmell a la que no vam donar importància, però que li feia mal a l’hora de pujar, i intentava fer-ho sense que res li toqués la ferida.
D'altra banda, la part positiva d'aquesta lentitud va ser que, de la mateixa manera que les piles Duracell duran i duran i duran, la nostra colla aguanta i aguanta i aguanta.
(Per cert, tant als Quarts de Nou com a d’altres programes es van referir a una “minúscula aixecadora”. Home, és una confusió sense importància, però només que haguessin preguntat a algú de la colla haurien descobert que es tracta d’un “minúscul aixecador”. Per sort, no coneixen el seu nom, perquè “Biel” + “minúscula aixecadora” = ... bé, deixem-ho córrer.)
Per últim, tanco aquesta apresurada crònica sota amenaces lamentant que l’Elisabet Carnicer no fes cas de la proposició que li va formular el Puas, quan li va preguntar: “¿Vols un novio lleig perquè no te’l robin?”. Perquè de ben segur que si l’altra l’hagués acceptat tan interessant proposició el tractament mediàtic (al menys cap a la nostra colla) canviaria radicalment.
I “eso es to... eso es to... eso es todo amigos. ¿Han esta..., han esta..., han estado contentos?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada