Calafell, 28 de juny de 2009

Id3de7, 3de7, 4de7, Pde5(i), Pde4, Pde4

Actuació amb els Castellers de Terrassa (3de7, 4de7, 3de6s(i), 3de6s, Pde5)

Diumenge tarda. Passeig marítim de Calafell. Una calor espantosa. Tot i que estem a la vora del mar, sembla que la brisa marina ha marxat de cap de setmana. Camises blauturqueses (Terrassa) i vermelles (Vendrell) mirant amb enveja al públic que espera l’inici de l’actuació assegut a l’ombra d’alguna de les terrassetes. Bé, més que mirar amb enveja al públic el que es mira són les cerveses gelades que hi ha sobre les taules.

Comencem a muntar pinyes, i com que totes dues colles anem escasses d’efectius, ens ajudem els uns als altres. Ja ho diu el refrany: “les penes calorífiques, si són compartides, són més refrescants”. De fet, aquest acte de patiment comunitari acaba donant, com a producte dels litres i litres de suor que acaben liquant totes les camises, que, en acabar l’actuació, la barreja de colors faci que algun casteller deixi de ser vermell o blauturquesa, convertint-se en una mescla indefinida entre tots dos colors.

L’actuació. L’absència de castellers, amb algunes baixes importants a nivell de tronc, van condicionar les nostres construccions. Obrim amb un 3de7, que puja força bé fins a dalt. Però, quan havia de coronar-se, un problema en el pom de dalt va fer que aquest s’enfonsés. Afortunadament, no hi va haver caiguda, ja que els castellers del pis inferior van aguantar i resoldre l’incident sense més conseqüències. Després tornem a repetir el 3, i el castell va ser muntat i desmuntat sense més problemes.


En segona ronda optem pel 4de7, altra de les construccions més que consolidades per a nosaltres. Carregat i descarregat sense complicacions, amb el fet destacat del debut de la Lamiae com a cassola, que va fer el seu primer castell de set.


Després va arribar el torn del Biel, que va fer de cassola en una Tde6 (repetint la seva emocionant actuació de Girona). Quan li van dir que pujava ell va córrer a buscar el casc, i va adoptar un posat seriós. Tinc la sensació de que cada vegada és més conscient del que fa, de que per fer castells i pujar-hi amb les seves limitacions d’edat i força s’ha de concentrar al màxim. I crec que cada vegada va pujant millor, que, com diu el Marlès, va buscant i trobant els seus recursos per anar superant els obstacles que es troba. Tot i així, cal encara que els castellers del tronc el facin un cop de mà en determinats moments, perquè no sempre arriba bé a la faixa o no troba la forma d’ajudar-se dels mocadors. Però, sigui com sigui, ell, de moment, sempre tira cap amunt. I, en aquest sentit, no cal oblidar dues coses.

1. La primera és que només té 4 anys, que la del diumenge va ser la seva segona Tde6 i que a l’Arboç va fer un 3de7. És evident que com a pare (i també la seva mare) ens sentim molt orgullosos de que hagi estat capaç de fer aquests castells.

2. I la segona és que, també com a pares, som ben conscients de què si fins ara ha fet això ha estat gràcies a l’ajut del conjunt de la colla, dels membres de la pinya, dels castellers del tronc i, molt especialment, del suport que rep de la canalla del pom de dalt (dosos i anxeneta), als quals se’ls hi ha de reconèixer, valorar, aplaudir i agrair tot el seu treball i ajut. S’ho mereixen de debò.


Tornant als castells, la torre es va carregar bé. El Biel va pujar fins situar-se com a cassola, gràcies a l’últim cop de ma que el va fer l’Alba, qui, per cert, a l’hora de descarregar va fer la figuereta. A la ronda de pilars van començar pel pilar de 5, construcció amb la qual no havíem tingut cap tipus de problema i que, coses dels castells, el diumenge ens va caure. Des de la pinya va haver-hi un moment que es detectava com s’inclinava massa cap a l’esquerra, i just quan la Lamiae estava ja a dalt de tot el pilar va caure. Afortunadament, ningú va prendre mal.

I, per tancar l’actuació, un parell de pilars de 4, ball de la canalla i escampada general dels adults cap a les taules i les cervesetes que ens cridaven com sirenes amb la seva provocadora veu. Per cert. Abans deia que em sembla que el Biel està cada vegada més concentrat en el que ha de fer. Tot i que, de vegades, no sé, no sé... Perquè quan va baixar de la torre i tothom el felicitava, jo m’esperava que em digués alguna cosa semblant a “... has vist com he pujat?”, o “... he pujat bé?...”, o “... he anat posant els peus al cap per anar pujant...”, etc. En canvi, el primer que va dir quan el vaig agafar en braços va ser: “Vull un Calippo”. I és que, realment, feia molta molta molta calor.