Dimecres passat, amb motiu de la Diada de Sant Joan a Valls, la Colla Vella dels Xiquets de Valls i la Colla Joves Xiquets de Valls van descarregar els primers castells de nou de la temporada. El programa Quarts de Nou va oferir un programa especial a la nit amb un resum de l’actuació, on es van poder veure, a més dels 3de9 amb folre de totes dues colles, un 5de8, un 4de8 amb l’agulla i un pilar de 7 (per part de la Vella) i un altre 5de8 i un 2de8 amb folre (per part de la Joves).
Mentre mirava (i gaudia) amb el resum de les actuacions, em vaig imaginar que un dia la nostra colla es presentava a plaça amb un castell de nou en cartera (la qual cosa estic convençut que un dia o altre arribarà). I pensava això perquè vaig disfrutar molt veient les imatges dels castells que es van fer a la Plaça del Blat, especialment amb l’ús de la càmera que oferia panoràmiques aèries enquadrant el castell tal i com ho deu veure la canalla del pom de dalt o, fins i tot, més amunt encara.
Des d’allà, a uns 9 o 10 metres d’alçada, la visió és d’una plasticitat i estètica brutal, un quadre d’una potencia visual que poques vegades es pot contemplar, amb la fusió de tronc, pinya, moviment, colors i tants i tants altres motius per observar amb calma.
“El dia que tirem el 9, tindràs un problema”, em vaig dir. La gent normal s'acostuma a dir aquestes coses mentalment, però com que jo estic una mica sord m'ho vaig dir en veu alta (prèviament, és clar, m'havia assegurat que no hi hagués ningú a casa que pogués escoltar-me parlant sol en veu alta i fent-me preguntes estranyes).
"Doncs sí", em vaig respondre, "de ben segur que tindré una sensació ambivalent i un dilema difícil de resoldre." Perquè voldré estar treballant en la pinya, participant de les sensacions i experiències que es deuen viure durant tot el procés de càrrega i descàrrega del castell, col·laborant en l’aixecament d’un castell d’aquestes característiques. Però també voldré estar fora, per viure el moment a través del visor de la meva càmera fotogràfica, vivint el castell i construint-lo a la meva manera mitjançant la meva particular seqüència d’imatges, intentant experimentar el castell a partir d’una successió de moviments congelats.
Això, l’anulació del temps i el moviment és, en el fons, una fotografia. I els qui tenim el vici dels castells i de la fotografia sovint ens enfrontem a la incompatibilitat d’aquestes dues activitats. O et poses a la pinya i vius el castell des de dins o te’n surts per fer-ne fotos. Però les dues coses a l’hora no són possibles.
Així que, de moment, esperaré a que la meva colla faci castells de nou. I quan arribi el moment ja decidiré què faig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada