El vendrell, 26 de juliol de 2009, diada de Santa Anna

“¡Quarts amunt!”, va ordenar una veu emocionada, preludi d’un important moment de la temporada. Jo, des de la pinya, vaig poder-la sentir tot i el soroll de la plaça, la música de les gralles, l’expectació i l’enrenou de la gent que havia anat a veure la nostra actuació de Festa Major. Després, revisant els vídeos, l’he tornat a sentir.

Era un “quarts amunt” per un castell que significava molt per a nosaltres. Amb ell obríem la diada, a la nostra plaça i davant la nostra gent. Amb ell ens hi jugàvem molt d’esforç, sacrifici i il•lusió. Sabíem que el teníem al nostre abast, que era qüestió de temps poder-lo dur a la plaça i donar el salt qualitatiu que ens mereixíem. Sabíem, estàvem convençuts, que quan el descarreguéssim tots els nostres esforços trobarien la seva recompensa. Que era el pas previ que ens apropava als castells de vuit. I, per això, vam voler obrir amb ell l’actuació, amb tota confiança en les nostres possibilitats, per deixar clar que els Nens anàvem a per totes, i que el dia de Santa Anna ens havíem proposat fer la millor actuació del que portem de temporada. I així va ser.

Perquè aquell primer “quarts amunt” del dia es va dir per continuar carregant la ...

“Psss, eh, tu”.

(Disculpeu-me un segon, lectors. Em sembla haver escoltat algú que em cridava. Però estic aquí sol, escrivint aquesta crònica (avui sense amenaces, de moment) davant la pantalla del meu ordinador. Deu ser cosa de l’emoció per la nostra gran diada).

“Eh, ni emoció ni collonades. No et facis el longuis. T’estic parlant a tu, al que escriu”.

(Em sembla que l’entrepà d’escopinyes amb cola-cao que m’he fotut per sopar m’està provocant al•lucinacions).

“Eh, no dissimulis. Sóc jo qui et parla, atontao. El teu ordinador”.

- ¿El meu ordinador? – pregunto en veu alta, aprofitant que estic sol a casa i ningú m’escolta.

- Doncs sí, xaval –contesta ell, l'ordinador-. És que... veuràs. Com que ja fa un temps que treballem plegats, dic jo que som mig colegues, ¿no? I els colegues es diuen les coses en confiança, ¿no et sembla?

- Bé, sí, més o menys –li dic al meu ordinador, tot i que a continuació em dic a mi mateix què collons estic fent parlant amb un ordinador.

- Molt bé. Doncs, deixa’m dir-te una cosa en confiança. ¿Oi que te’n recordes de Massiel, la del “La-la-la”?

- És clar, que me’n recordo. Si vols te la canto –li dic a l’ordenata.

- No, no, no cal, no cal. Només t’ho deia perquè trobo que t’hi assembles molt a ella.

- ¿Ah, sí? I això perquè –pregunto intrigat i absolutament convençut de que estic de psiquiàtric total.

- Perquè ella va ser la reina d’Eurovisió amb el “La la la”, i tu qualsevol dia et converteixes en el rei de Bloguervisió amb el “Bla bla bla”. Però tiu, ¡¡¡que portes ja dues pàgines i encara no has dit res!!!

- Home, potser tens raó –li responc una mica acovardit-. Però és que jo sóc lent escrivint, una mica diessel, i necessito un escalfament previ, anar enllaçant paraules, esperar pacientment la inspiració...

- ¡¡¡Que no t’enrotllis més, collons!!! –em crida l’ordinador-. ¿Però et penses que la gent es llegeix els teus totxos? Els quatre gats que et segueixen entren al bloc, miren les fotos, es busquen en ells per si han sortit guapetons, i ja està. I, precisament avui, amb tot el que s’ha de dir sobre la gran actuació dels Nens, t’enrotlles com una persiana en contes d’anar al gra. Podries posar:

GRAN DIADA DELS NENS DEL VENDRELL
TORRE DE 7, 5 DE 7, 4 DE 7 AMB L’AGULLA, PILAR DE 5 I DOS PILARS DE 4

O també:

UNA DIADA RODONA. ELS NENS DEMOSTREN DEL QUE SÓN CAPAÇOS

O, un altre més:

ELS NENS OBREN LA PORTA ALS CASTELLS DE VUIT

Qualsevol estaria bé. Missatges clars, concisos, directes, contundents i en majúscules, perquè no quedin dubtes. I no emmerdar-te amb no sé què collons de “quarts amunt” i quin soroll de la plaça. ¡Que no és tan difícil, hòstia!

- Potser tens raó –li dic a l’ordinador, completament abatut.

- Potser tinc raó, no. Tinc raó. I punt –em contesta-. I ara, fes el favor d’anar al gra o et juro per Sant Fotochop, Santa Pixelina i Sant Guguelencio que em penjo i no em tornes a arrencar ni fent un CTRL+ALT+SUPR amb folre i manilles. ¿Capici?

Com comprendran els quatre gats que segueixen aquest bloc (o que només miren les fotos, tant me fa), després d’aquesta delirant (però autèntica) conversa amb el meu ordinador, no em queda més remei que anar al gra. I per anar al gra, rés millor que reprendre el “¡Quarts amunt!” que esmentava al principi, el primer del diumenge 26 de juliol, dia de Santa Anna, patrona del Vendrell, el que ens portaria a carregar i descarregar la nostra primera Torre de 7 de la temporada.

Amb moltes camises vermelles a la plaça, la pinya feia goig. A l’ambient s’hi respirava una sensació de que era el nostre dia. D’una banda hi havia la part natural de nerviosisme: actuació de Festa Major, ganes per demostrar del que som capaços i, per sobre de tot, ganes de fer-ho bé i tancar l’actuació amb els millors resultats possibles. D’altra banda, hi havia un cert aire de que tot sortiria satisfactòriament, que era un dia especial, que tothom estava mentalitzat per tancar amb una gran actuació. I així va ser.

Tot va començar de bon matí. Cap a les 11 vam fer un pilar de 4 (amb el Biel i la Maria) davant de la sortida de Santa Anna de l’església. Després, cap al migdia, i una vegada acabada l’actuació dels diferents grups i entitats culturals del Vendrell va arribar el nostre torn.


I vam entrar a la plaça amb un Pde4 caminant, amb el Biel coronant-lo. A continuació, i amb força ambient i públic a la plaça, vam obrir amb el plat fort del dia: la Tde7.


La carregada va ser fantàstica, amb una Lamiae ,que anava de cassola, que va pujar ràpida i directa. La traspassada del Nil va suposar un esclat de l’alegria general, tot i que encara quedava la descarregada, que es va haver de treballar de valent, sobre tot a segons, que la van defensar fins a l’extenuació. Finalment, gran emoció a la pinya i a la plaça pel nou pas que s’havia donat, i un gran xut de confiança de cara als castells que encara volíem aixecar.

Després va arribar el torn del 5de7, que va ser carregat i descarregat amb molta solvència i sense cap mena de patiment, amb la Lamiae com a cassola del 3 i la Eli de la torre. Totes dues van pujar a la perfecció, i el castell es va completar en un sospir. De nou, més alegria general.


A continuació vam anar pel 4de7 amb l’agulla. En aquesta ocasió, li va tocar al Biel pujar de cassola i entrar al pilar. Com que estava escrit que tot el que féssim sortiria a la perfecció, també aquest castell es va carregar amb solidesa i de manera ràpida, amb una pujada àgil i molt fluida del Biel, que va arribar a dalt de tot en un temps rècord.




Entrada a l'agulla ajudat pels dosos, descarregada del quatre, pilar a la vista i descarregada d’aquest, amb la conseqüent emoció i satisfacció de tota la colla. Tres grans castells, tres castells importants, tots carregats i descarregats a la primera i sense patiments.


Per últim, vam tancar amb un Pde5 (amb la Lamiae a dalt de tot) i dos de 4, en un dels quals hi va pujar el Jordi i, en l’altre, la Laia, qui debutava. En resum, una actuació rodona, no només pels castells fets sinó per la forma de fer-los: amb solidesa, amb convicció, demostrant que els castells de vuit estan a un pas, al nostre abast. De fet, estic convençut que si haguéssim intentat un 3 ó un 4 de 8 ens hauria sortit bé. Perquè era un dia en que tot havia de sortir rodó.


Però, en qualsevol cas, les coses ja estan bé com estan, i la sensació que queda després de la diada del diumenge és que tot va sortir perfecte, perquè va ser un dia inoblidable, en que l'experiència de pertànyer a una colla que treballa amb un objectiu comú es va viure amb intensitat: pinya, tronc, canalla i totes les persones que formen part, envolten i se senten de la colla, van posar el seu granet de sorra en benefici del col·lectiu dels Nens del Vendrell.

Els castells de vuit arribaran. I sempre s’ha d’anar pas a pas, amb seny, treballant i assegurant el que s’ha de fer. I això és una cosa que m’agrada d’aquesta colla: farem el que estem capacitats per fer, el que tinguem consolidat. Perquè com que el nostre potencial és enorme, amb paciència, ganes, il•lusió i esforç, tot arribarà.

¡Visca els Nens!






P.D. Després d’escriure aquestes línies, el meu ordinador m’ha tornat a parlar. M’ha dit que he millorat una miqueta, que no m’he enrotllat tant com al principi. Però que, de totes maneres, que m’ho faci mirar. Per últim, m’ha amenaçat amb marxar de casa si segueixo en aquesta línia. “Si pels castells de 7 i mig necessites quatre pàgines per fer una crònica, quan comenceu a fer castells de vuit què faràs, ¿missatges per capítols?”

P.P.D. És la última vegada que compro aparells tecnològics al Media Markt, perquè després de la conversa amb el meu ordinador (comprat allà) em sembla que ningú es creurà això del "Jo no sóc tonto".

Més fotos clicant aquí

I podeu veure els vídeos aquí:

Una crònica sota amenaces

Ahir a la nit, com a prèvia de les festes del Vendrell i la nostra actuació de demà, vam fer un assaig públic a la Plaça Vella amb la resta d’entitats culturals del municipi. En acabar, una massa d’energúmens descontrolats, integrada bàsicament pels quatre gats que segueixen aquest bloc, em va començar a increpar per no haver penjat encara la crònica de la nostra actuació del diumenge passat a Calafell.

“Ens sembla injustificable, estrambòtic, cataclísmic i esperpèntic que triguis una setmana a escriure les quatre xorrades de sempre”, em van dir, tots a una, com una agrupació de cant coral perfectament coordinada.

Jo, que estava atrapat i sense escapatòria entre una paret i una paperera, el primer que vaig pensar va ser: "Deu meu, aquesta gent té un diccionari, i potser me'l llencaran al cap". A continuació, van començar a cridar i cantar: “O fas la croniqueta, o puges d’anxeneta”.

Com que sóc com l'oceà, de natural pacífic, em vaig espantar. Que quatre gats t’increpin i amenacin amb la possibilitat de pujar-te fins allà dalt, doncs home, acolloneix una mica. Així que, sense més demora, i en previsió de possibles problemes per a la meva integritat física, procedeixo a oferir la meva visió de l’actuació de la setmana passada. La qual cosa em servirà, a més, per anar avançant feina, ja que demà tenim una altra diada de ben important i alguna cosa s’haurà de dir.


NOTA: Això sí. Que sàpiguen aquells que m’han fet patir tant durant les últimes hores que conec quins són els vostres noms (és l’avantatge de tenir quatre gats com a lectors), i que també sé quines posicions ocupeu en els castells. Us tinc controlats.


Bé, al que anàvem. Diumenge passat vam actuar a la Plaça Catalunya de Calafell, dins del programa de celebracions de la seva Festa Major, i compartíem cartell amb la Jove de Sitges i els Castellers de Vilafranca. El lloc on havíem d’actuar es força maco, amb l’església a una banda i el castell a l’altra. En un dels cantons de la plaça s’hi va muntar un escenari (del qual després en parlaré) que va ser aprofitat per les càmeres de televisió per fer el seguiment de la diada, Quarts de Nou inclòs amb l’Elisabet Carnicé al capdavant, que va dedicar el seu programa a la diada de Calafell.


Bona afluència de públic amb bona predisposició per veure castells, i molt seguiment mediàtic, especialment després que els vilafranquins haguessin anunciat que volien convertir aquest municipi en plaça de nou. Això, el seguiment dels mitjans de comunicació, té dues lectures: és bo, sí. Però també és dolent.

La part positiva és la que té a veure amb la difusió del fet casteller. Els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental en fer que augmenti l’interès de la gent pels castells, que vagi a les places a veure actuacions, que doni suport als castellers i el seu esforç. La part negativa és que, molt sovint, només estan pendents i s’interessen per l’espectacularitat, la vessant més competitiva, la part dels récords. I quan posen els focus d’atenció només en aquests aspectes se n’obliden de que fer castells, qualsevol castell, no es gens fàcil. Que aixecar castells (siguin de l’alçada que siguin) pressuposa l’existència d’un treball, d’una implicació, d’un esforç, d’una mobilització, de deixar de fer moltes altres coses, d’un sacrifici, en definitiva, gràcies al qual el fet casteller continua viu. Si hi ha castells és gràcies a totes les colles, tant les que fan construccions de 9 pisos com les que encara no han superat els 6. I que totes, totes, totes, mereixen tenir la seva quota de protagonisme mediàtic. I això sembla ser que s’oblida massa sovint per part dels mitjans de comunicació, només atents al que fan determinades colles (sense treure cap mèrit a aquestes, que consti) però ignorant i gairebé menyspreant a la resta, que tot i ser la gran majoria són gairebé considerades de segona divisió, quan, que jo sàpiga, també són Colles Castelleres.

I, fins aquí, l’al•legat pro seguiment mediàtic de totes les colles. A continuació ens ocuparem de la informació del temps.

¡Uy!, perdó. He tingut un lapsus i m'he confòs de bloc.

Quant a l’actuació en sí, crec que podem estar satisfets. Tenint en conte que vam anar a Calafell amb algunes baixes i que tampoc hi érem massa efectius, vam muntar el 3de7, el 4de7, la Tde6 (calafellenca), el Pde5 i dos Pde4 (calafellencs) a la primera, sense gaires complicacions, i demostrant que amb tot el personal disponible el nostre llistó sstà molt més amunt.


El Biel, que va fer tres castells (3de7, Tde6 i el Pde5), no va tenir el seu dia. En tots tres va estar lent, com insegur, i va necessitar més ajut de l’habitual. Amb tot, va acabar coronant tot el que havia començat a pujar. I, com que sóc el seu pare, i és la meva obligació defensar-lo (intentant fer-ho de manera objectiva, la qual cosa, ja ho avanço, és del tot impossible) em veig en la tesitura de transcriure una conversa privada on s'explica el que potser va ser una de les raons de la seva irregular actuació.

JO: Biel, avui t’ha costat una mica pujar, ¿oi?

BIEL: Vull un gelat.

JO: Quan acabem de dinar, ¿vale? I ara digue’m, ¿com és que t’ha costat tant pujar?

BIEL: ¿On anirem a dinar?

JO: Aquí al costat, a un restaurant que hi ha. També tenen piscina i ens banyarem. Vinga va, explica-m’ho. ¿Com és que et costava tant pujar?

BIEL: ¿Hi ha futbolín?

JO: ¿Què?

BIEL: Que si a més de piscina hi ha futbolín.

JO: Doncs no ho sé, Biel. Suposo que no. Vinga va, anem a dinar. ¿Tens gana?

BIEL: ¿Què dinarem?

JO: Crec que paella.

BIEL: ¿I gelat?

JO: Sí, quan acabis de dinar, si menges molt bé hi haurà gelat. Va, som-hi.

BIEL: Abans m’he donat un cop a l’escenari. Mira la pupa. I em feia mal per pujar.

JO: Ahhhh. I ara, ¿encara et fa mal?

BIEL: Una mica. ¿Em podré banyar?

JO: Si menges bé et podràs menjar un gelat i banyar-te

BIEL: ¿Hi ha futbolín?

JO: Això ja m'ho has preguntat abans.

BIEL: Ja ho sé. Però als quatre gats que llegeixen el teu bloc els farà gràcia que ho torni a preguntar.

Doncx això. Que pel que sembla, abans de començar l'actuació, i mentre jugava amb la resta de la canalla, el pobre es va fotre un cop amb l'escenari que esmentava al principi, allà per la línia 25. I es va fer una rascada en un turmell a la que no vam donar importància, però que li feia mal a l’hora de pujar, i intentava fer-ho sense que res li toqués la ferida.

D'altra banda, la part positiva d'aquesta lentitud va ser que, de la mateixa manera que les piles Duracell duran i duran i duran, la nostra colla aguanta i aguanta i aguanta.


(Per cert, tant als Quarts de Nou com a d’altres programes es van referir a una “minúscula aixecadora”. Home, és una confusió sense importància, però només que haguessin preguntat a algú de la colla haurien descobert que es tracta d’un “minúscul aixecador”. Per sort, no coneixen el seu nom, perquè “Biel” + “minúscula aixecadora” = ... bé, deixem-ho córrer.)

Per últim, tanco aquesta apresurada crònica sota amenaces lamentant que l’Elisabet Carnicer no fes cas de la proposició que li va formular el Puas, quan li va preguntar: “¿Vols un novio lleig perquè no te’l robin?”. Perquè de ben segur que si l’altra l’hagués acceptat tan interessant proposició el tractament mediàtic (al menys cap a la nostra colla) canviaria radicalment.

I “eso es to... eso es to... eso es todo amigos. ¿Han esta..., han esta..., han estado contentos?”

Vídeos de calafell, 19 de juliol de 2009

Penjo els vídeos de l'actuació del diumenge. Aquesta nit (o demà, o vés a saber quan) arribarà el torn de la parrafada.

Els vídeos de l'actuació a Banyeres

Després de moltes baralles tecnològiques he aconseguit penjar els vídeos de l’actuació a Banyeres.

Són aquests.

Banyeres del Penedès, 12 de juliol de 2009

id3de7a, 3de7a, id5de7, 5de7, 4de7a, Pde5, Pde4, Pde4
Actuació amb Bordegassos de Vilanova (5de7, 4de7ac, 4de7, Pde5)
i Minyons de l'Arboç (3de7, id5de7, id4de7)

Una diada rodona

(Avís: tot i que sóc de lletres, encara conservo certs coneixements de matemàtiques i, de moment, encara sé fer sumes simples. I una suma simple és: moltes coses a dir + certa tendència a enrotllar-me més del conte = possible missatge quilomètric. Com a mesura preventiva per als al·lèrgics a l'acumulació de letres proposo:

a) relaxar-se, fer exercicis respiratoris cada quatre línies i dedicar-se a mirar només les fotos;

b) i, en cas de dubte, llegiu les instruccions del medicament o consulteu amb el vostre farmacèutic.)

¿Som-hi? Som-hi

Diada rodona la del diumenge a Banyeres, una d’aquelles actuacions que (al menys jo) recordaré sempre per moltes raons. Com que de tant en tant tinc atacs de personalitat múltiple, els diferents personatge que cohabiten amb mi van començar a expressar perquè estaven tant contents en acabar l’actuació.

1. Personalitat núm. 1: el casteller de pinya: “Una diada fantàstica. Tots els castells s’han muntat a la perfecció, sense patiments ni tensions. Des que vam tancar la pinya i van començar a pujar els terços no m’he mogut ni un mil·límetre del meu lloc. Hem treballat amb una coordinació magnífica, la qual cosa s’ha notat des del principi fins al final. I, per arrodonir-ho, fem un salt qualitatiu tancant amb un altre 3 amb l’agulla, i el primer 5de7 i 4de7 amb l’agulla de la temporada. ¿No és per estar-hi content?”.

2. Personalitat núm. 2: casteller de colla: “Sí, una actuació collonuda. És un orgull formar part d’aquest equip, col·laborar en l’assoliment d’objectius a canvi de res, simplement pel bé de la colla. I ara que la temporada està avançada, i que mediàticament només es parla de castells de nou, a mi, el que de veritat m’importa i m’omple d’alegria, és viure experiències com la del diumenge, on tothom s’esforça, se sacrifica, pateix, sua, passa calor, deixa el banyador a l’armari i se’n va a donar un cop de mà simplement perquè una colla faci castells. Si després són de 7, 8 o 9 pisos, això és secundari. El que veritablement importa és la unió individual d’esforços pel bé del col·lectiu. Visca els Nens!”.

3. Personalitat núm. 3: el pare del Biel: “Jo... és clar, què haig de dir. M’he emportat una gran sorpresa i una gran alegria. No m’ho esperava, i em trobo que el Biel acaba fent el 4de7 amb l’agulla i el pilar de 5. En fi, que estic tant ple d’emoció i felicitat que la faixa em rebentarà d’un moment a un altre. Això sí, no em cansaré de repetir-ho, estic molt content, orgullós i agraït a tota la nostra colla, però molt especialment a la nostra canalla, sempre disposada a ajudar, a animar, a donar els cops de mà que siguin necessaris sempre que els més menuts han de pujar. I m’agradaria subratllar que si bé el Biel, per ser el més petit, s’ha emportat moltes floretes quan ha pujat a algun castell, la resta de la canalla s’hauria d’emportar no floretes, sinó rams de flors.

4. Personalitat núm. 4: l’amant de la gastronomia: “¿Diada rodona? I tant, perquè ara mateix marxarem tots plegats a dinar paella i parrillada de carn.

Doncs sí. Va ser una diada rodona. Pel salt qualitatiu en les nostres construccions, sense dubte, una important injecció de moral de cara a afrontar les pròximes actuacions. Per com es van aixecar els castells, fins i tot els que vam haver de desmuntar, que estaven perfectes i paradíssims i són una demostració del nostre potencial.

I, com no, pel que va fer el Biel, que es va estrenar en un 4de7 amb l’agulla i també va fer el pilar de 5. Jo, que no m’esperava que pugés, em vaig portar una sorpresa majúscula (bé, dues sorpreses en realitat) quan va venir amb el casc posat a dir-me que faria el 4. Però la segona sorpresa va ser veure que entrava al pilar (i torno a insistir en el reconeixement de l’ajuda dels castellers de tronc durant la pujada, i en la de la canalla del pom de dalt tant a l’hora de col·locar-se de cassola com a l’hora d’entrar al pilar.

Però, potser, totes aquestes reflexions no tindrien raó de ser, o no haurien existit mai sinó hagués estat pel dinar (paella i parrillada de carn) que ens van fotre en acabar l’actuació al Restaurant la Botifarra. Amb una bona representació de la colla vam gaudir d’una més que agradable estona, culminada amb un pilar de 4 amb l’Alba de baix, la Marina de segon, la Maria de terç i el Biel (amb una samarreta del Barça) coronant-lo.

Ja dic. Jo, per escriure, si no alimento el cervell (a la brasa, preferentment) doncs com que no estic capacitat. El problema és quan em passo amb els xoriços, les gambes, els musclos, les botifarres, les cansalades i altres delicatessen marinocarnívores: que de tant aliment em surten textos quilomètrics.

¿S’ha fet molt llarg?

Ti-ti-ri-riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

“El toc de castells: història i històries d’una música”,

de Joan Cuscó i Clarasó.
Edicions i propostes Culturals Andana, 2008. 128 pàgines, amb il•lustracions. Inclou un CD amb els enregistraments històrics del toc de castells des del 1930 fins al 2008.

Un dels elements més indissolublement associats al fet casteller és el de la música que acompanya cadascuna de les actuacions. Per a definir i situar en el temps els diferents moments que integren la diada, existeix una melodia que serveix com a inici, desenvolupament o tancament de l’acte. Així mateix, és gràcies a la música, i més concretament al “toc de castells”, que els castellers (especialment els de la pinya) podem conèixer en quina fase de la construcció es troba el castell.

Haig de reconèixer que sóc una mena de friki obsessionat amb aquesta composició. M’agrada canturrejar-la sempre que puc, la porto com a melodia en el mòbil, escolto en el cotxe les diferents versions que han existit al llarg de la història (recollides en el CD que acompanya el llibre abans esmentat), m’estic plantejant matricular-me en alguna acadèmia de música només per aprendre a llegir-ne la partitura, i, fins i tot, alguna que altra nit, abans d’adormir-me, m’invento versions rockeres, poperes, hip-hoperes, heavymetaleres, wagnerianes i giorgidaneres de tan melismàtica successió sonora.

(Advertiment: per si algú està patint per la possible evolució que pot prendre aquesta obsessió em disposo des de ja a tranquil•litzar-lo: no, no contemplo com a opció el crear un grup al Facebook per fer campanya i portar el “toc de castells” en versió disco al festival d’eurovisión.)

Del "toc de castells" m’agrada especialment el seu vitalisme, la seva cadència, la crida inicial, el seu desenvolupament festiu, la transmissió d’optimisme que porta associada, el suspens intermedi que acompanya l’aleta, i l’esclat d’alegre animació que envolta l’assoliment de l’objectiu. Fent un símil muntanyenc, diria que es tracta d’una melodia que empeny l’ascensió al castell amb un to alegre i animós, que arriba a la cimera subratllant la fita aconseguida, i que balla durant el descens accelerant el seu pas per incrementar la joia.

Amb tot, el meu frikisme ha experimentat un lleuger daltabaix, un petit terrabastall (faig servir aquesta paraula simplement perquè m’agrada, i com que volia ficar-la en algun missatge doncs aprofito el moment i ho faig ara). Justament la melodia que m’agrada tararejar a qualsevol hora, i que acostumo a associar a un xut de moral, s’ha transformat en una font de moderat patiment precisament quan arriba el moment de la seva màxima esplendor: l’actuació a plaça.

“I això perquè, estimat Watson?”, s’estarà preguntant algun dels quatre gats que segueixen aquest bloc. Doncs perquè quan ens trobem a plaça i puja el Biel, més que concentrar-me en el recorregut de la melodia no puc evitar dedicar-me a comptar per quin “ti-ti-riríiiiiiiiiiiiiiiiiiiii” anem. Si anem pel primer o el segon, la cosa va bé. La pujada és continua, el castell no pateix, la gent està tranquil•la. Ara bé, quan sento per tercera vegada el famós “ti-ti-riríiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii” ja em començo a posar nerviós, i a preguntar-me si no s’estarà allargant la cosa més del conte, si no haurem entrat en un bucle temporal intergalàctic o, el pitjor de tot, si no m’hauré transformat en Bill Murray vivint eternament en el “dia de la marmota”.


He estat cavil•lant i pensant en distintes fórmules per resoldre aquest neguit: subornar als grallers perquè allarguin com sigui els moments entre ti-ti-riríiiiiiiiiiiiiis, oferir-me jo mateix per cantar el toc de castells en versió gospel des de les profunditats de la pinya (això sí seria una autèntica garganta profunda i no allò del watergate dels ianquis), portar un radio-cassette (dels antics, és clar) amb una gravació editada, i no sé quantes més paranoies.

En fi, que això de ser pare de nen casteller és més dur del que alguns es pensen.

Ti-ti-riríiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

¡Glups! ¿Aquest és el tercer o el quart que apareix en aquest escrit?