dilluns, 26 d’octubre del 2009
dimecres, 21 d’octubre del 2009
Vídeos de la prèvia de Santa Teresa
Com que avui estic de bones, us regalo aquest post amb molta imatge i poca lletra. Són els vídeos de la prèvia de la Fira de Santa Teresa, amb els castells que es van aixecar després de la cercavila de dissabte.
¿Quina sort que teniu, oi?
dilluns, 19 d’octubre del 2009
¿Decebut? No. Orgullós, afortunat i agrait
Ahir a la nit vaig escriure un esborrany de crònica amb les sensacions que encara tenia en calent després de la diada. La vaig escriure però només per tenir-la, perquè abans de publicar-la volia deixar passar unes quantes hores i comprovar si, una vegada en fred, continuava pensant el mateix. Ja se sap que el pas del temps sempre acaba atenuant, alterant i, fins i tot, modificant la nostra visió de les coses.
Avui, abans de començar a escriure aquestes línies, he tornat a repassar les notes d’ahir. I després de fer-ho continuo pensant el mateix, les meves sensacions són idèntiques i, fins i tot, estic encara més convençut del que penso.
¿I què és el que pensava ahir i en el que em continuo reafirmant avui? Doncs que no haver descarregat el vuit no és, en absolut, una decepció. Tot el contrari. L’hem de convertir en un al·licient per conservar la dinàmica de la colla, un petit avanç del premi que assolirem quan el descarreguem, perquè ens ho mereixem, ho hem treballat, estem il·lusionats i estem capacitats per a fer-ho.
Considero que el no haver-lo descarregat ahir no és res més que una anècdota. Ens hem de quedar amb la idea que per arribar a la meta s’ha de recórrer un camí previ, ple d’estacions i, de vegades, obstacles. Però amb constància i convicció, més tard o més d’hora, la recompensa arriba.
És cert que era un dia maco per a fer-ho, una diada magnífica, amb una plaça que feia goig i acompanyats de dues grans colles que van venir al Vendrell a donar-ho tot. Però això són castells, no són matemàtiques.
En el meu cas, i això és una visió molt particular, pesa molt més la valoració d’una trajectòria que no pas d’un resultat en concret. M’interessa molt més el trajecte que el punt d’arribada. Perquè els punts d’arribada, les metes, sempre hi són. Per exemple, el 8. Però són moltes les formes d’arribar-hi, fins i tot per casualitat, tirant-lo a la desesperada o amb una colla desestructurada.
Sincerament, prefereixo molt més, gaudeixo molt més, m’emociona molt més i m’il·lusiona molt més veure el goig que fa la colla, la resposta de la gent, les ganes de participar i implicar-se en un projecte col·lectiu, l’espectacularitat de la nostra pinya d’ahir que el fet de no haver descarregat el 8.
M’emociona i m’enorgulleix molt més el camí que estem recorrent, la dinàmica en la que està immersa la colla que no pas la descarregada d’un castell en concret.
Em sento molt afortunat de formar part d’haver grup, d’haver pogut participar de la diada d’ahir, d’haver viscut l’experiència del col·lectiu donant-ho tot en benefici d’un nom abstracte, els Nens del Vendrell.
Em sento molt afortunat, orgullós i agraït per haver pogut viure l’experiència de veure com després de l’incident amb el 8 la colla va fer una demostració de casta per tancar un dia estrany repetint la millor actuació de la temporada, defensant una torre èpica, fent un plàcid 5de7 i tornant a defensar fins a l’extenuació un 4 amb l’agulla.
Aquestes són les coses que després d’analitzar la diada d’ahir més pesen en la meva particular balança. Ahir comentava el cap de colla que estava enrabiat però molt orgullós de la seva colla. I crec que té raó. També jo em sento orgullós de formar part d’aquesta colla. I penso que més que el resultadisme hem de continuar tots treballant en conservar la dinàmica actual. Perquè els resultats ja arribaran. Perquè els viatges, el recorregut, són de vegades més importants que el destí final.
Construir un sòlid trajecte, vivint-lo pas a pas, acceptant tant les alegries com els entrebancs, és la base de tota meta.
No es pot estar decebut quan una colla es troba en una situació com la nostra, en una evident línia de progrés i creixement, sobrada de casta i orgull. Potser acabarem la temporada sense fer un vuit. És possible. Però, sigui com sigui, el moment que estem vivint, si es manté aquesta dinàmica, ens portarà a fer grans coses.
Visca els Nens!
divendres, 16 d’octubre del 2009
Cròniques Mallorcianes
Dilluns, 21.30 hores. Coma-ruga city. Arribem a casa i ens posem a desfer maletes. Acabem de regressar de Mallorca, de passar tres fantàstics dies en companyia de la colla que no oblidarem. Però la vida continua, i demà s’ha de treballar, i encara hem de guardar les coses, i hem de preparar el sopar, i posar rentadores, i haig de descarregar tropecientas fotos, i vídeos i escriure una crònica.
¡Déu meu, la crònica! De ben segur que amb aquesta batré tots els rècords d’extensió. Amb tantes coses a dir potser el millor és fer-la en capítols. No, millor encara: en fascicles, i que la gent els vagi a comprar al quiosc. Bé, en qualsevol cas, més que una crònica serà una quilometricrònica.
Mentre penso en com ho faré, i d’on trauré el temps per escriure-la vaig buidant bosses i maletes i guardant coses. Quan estic a punt de deixar els sacs de dormir a dins d’un armari un petit objecte cau de l’interior d’un d’ells. Intrigat, l’agafo del terra i el miro amb atenció. No tinc ni idea del que és. Té forma de pintallavis. ¿Pintallavis? ¡¡¡Merda, que no el vegi la Toñi!!!
L’observo i em tranquil•litzo en veure que no és ben bé el que semblava. El vaig girant amb els dits i de sobte sembla que cobra vida, que es comença a moure, i que una mena de llumeta se l’encén a dins. Espantat, el deixo caure al terra, no sense acompanyar la caiguda amb el corresponent crit de ¡¡¡Aaaaaaahhh!!!
L’objecte no identificat comença a rodar a gran velocitat, a donar bots i rebots contra les parets, a emetre una mena de so metàl•lic que mai havia sentit, similar al que déu fer la closca d’un cargol en estavellar-se contra un submarí nuclear. Estic cagat de por. Només em faltava això, amb l’esgotament que porto a sobre, amb la de coses que encara haig de fer, amb la de fotos que haig de descarregar i amb la crònica que tinc pendent.
¡Atenció, s’ha aturat davant meu! ¡Sembla que m’està mirant! ¿No serà que estic flipant, que tinc un jet-lag de cavall encara que només hagi vingut de ses illes? ¿M’hauran drogat al vaixell? La ensaïmada que hem portat ¿és de crema o de psicotròpics de cabell d’àngel? Penso en tot això i, de cop i volta, haig de deixar de pensar, perquè al petit objecte no identificat li acaben de sortir una mena de fines potes de metall sobre les quals comença a caminar pel terra. ¿Us recordeu d’aquella mena d’insecte que li ficaven pel melic al Neo a Matrix? Doncs això és, més o menys, el que m’està desafiant. No em puc creure el que estic veient. Em frego els ulls però allà continua allò, avançant cap a la porta de l’habitació, sembla que vol sortir.¿Però què collons està passant aquí? ¿D’on ha sortir aquest artefacte? Sincerament, preferiria que fos un pintallavis.
Acaba de sortir fora de l’habitació, i comença a pujar unes escales. “¡¡¡No, cap a dalt no, sisplau. La sortida està en la planta inferior!!!”, li crido, en l’esperança de que estès buscant la porta del carrer i reunir-se amb els seus col•legues en l’oficina més propera d’objectes perduts. Però la cosa o és sorda o passa un ou de mi. Decideixo seguir-la a una distància prudencial. Abans, però, trec el walkie-talkie que sempre porto a la butxaca del meu pijama i envio un missatge en morse a la Toñi i al Biel, que deuen estar traginant pel menjador. “Aquí brigada defensiva. Invasió d’un objecte desconegut. Fase d’anàlisi i observació encara. Les seves intencions són una incògnita. Amagueu-vos en lloc segur. I, sobre tot, no vingueu cap aquí “baix cap concepte”. Torno a repetir: baix cap concepte”.
Craso error el meu. Ordenar a un nen que no faci una cosa és l'equivalent a obligar-lo a fer-la. I així, just quan l'invasor havia començat a elevar-se del terra, levitant fins a situar-se a l'alçada dels meus ulls, iniciant una maniobra d’aproximació amb una de les seves filfèrriques potes cap al meu coll, sento just darrera de la cosa la veu del Biel ordenant:
- ¡Atura’t immediatament, tros de ferralla! ¡O deixes al meu pare o te l’has hauràs de veure amb Cassoleitor, el superheroi!
Dit i fet. Vaig poder veure com el Biel, o Cassoleitor (o tots dos, perquè la meva flipada cada vegada anava a més), adoptava la posició de cassola sobre el terra, i ajupit sobre cames i mans es va impulsar cap a l'aire fotent un salt que provocaria l’enveja del Bruce Lee fins arribar a l’alçada de l’estrany objecte i li va donar un potent cop de peu que el va fer estavellar-se contra el sostre. Però, no content amb el seu cop, va agafar la seva faixa i va començar a voltear-la molt ràpidament, imitant la forma en què David va fer servir la seva arma contra Goliat, fins que va rematar el succedani de pintallavis fent una mena d'smash tennístic que el va deixar KO i inert.
- Ostres, Biel, quina agilitat, coordinació i valentia que has demostrat. M’has salvat - li vaig dir.
- Bah, per això estem els superherois. Per ajudar als necessitats. I Cassoleitor mai falla - va respondre mentre s’apropava a la seva víctima, que ja no emetia ni llumetes, ni sorollets, ni es movia.
Després d’assegurar-nos que allò no tornaria a amenaçar-nos, el Biel el va agafar i no va trigar a descobrir que portava una mena de tap. El va aconseguir treure deixant al descobert una barreja de circuits, microxips i altres connexions electròniques com mai abans havia vist.
- ¡De pressa! – va dir el Biel aleshores-. Anem a connectar-lo al teu ordinador.
De res va servir que intentés fer-lo desistir de la seva intenció. Abans que jo obrís la boca ell ja havia sortit corrent, l’havia introduït no sé com en un dels ports USB de la meva computer i m’estava cridant perquè veiés el que començava a aparèixer en la pantalla.
¡Déu meu, la crònica! De ben segur que amb aquesta batré tots els rècords d’extensió. Amb tantes coses a dir potser el millor és fer-la en capítols. No, millor encara: en fascicles, i que la gent els vagi a comprar al quiosc. Bé, en qualsevol cas, més que una crònica serà una quilometricrònica.
Mentre penso en com ho faré, i d’on trauré el temps per escriure-la vaig buidant bosses i maletes i guardant coses. Quan estic a punt de deixar els sacs de dormir a dins d’un armari un petit objecte cau de l’interior d’un d’ells. Intrigat, l’agafo del terra i el miro amb atenció. No tinc ni idea del que és. Té forma de pintallavis. ¿Pintallavis? ¡¡¡Merda, que no el vegi la Toñi!!!
L’observo i em tranquil•litzo en veure que no és ben bé el que semblava. El vaig girant amb els dits i de sobte sembla que cobra vida, que es comença a moure, i que una mena de llumeta se l’encén a dins. Espantat, el deixo caure al terra, no sense acompanyar la caiguda amb el corresponent crit de ¡¡¡Aaaaaaahhh!!!
L’objecte no identificat comença a rodar a gran velocitat, a donar bots i rebots contra les parets, a emetre una mena de so metàl•lic que mai havia sentit, similar al que déu fer la closca d’un cargol en estavellar-se contra un submarí nuclear. Estic cagat de por. Només em faltava això, amb l’esgotament que porto a sobre, amb la de coses que encara haig de fer, amb la de fotos que haig de descarregar i amb la crònica que tinc pendent.
¡Atenció, s’ha aturat davant meu! ¡Sembla que m’està mirant! ¿No serà que estic flipant, que tinc un jet-lag de cavall encara que només hagi vingut de ses illes? ¿M’hauran drogat al vaixell? La ensaïmada que hem portat ¿és de crema o de psicotròpics de cabell d’àngel? Penso en tot això i, de cop i volta, haig de deixar de pensar, perquè al petit objecte no identificat li acaben de sortir una mena de fines potes de metall sobre les quals comença a caminar pel terra. ¿Us recordeu d’aquella mena d’insecte que li ficaven pel melic al Neo a Matrix? Doncs això és, més o menys, el que m’està desafiant. No em puc creure el que estic veient. Em frego els ulls però allà continua allò, avançant cap a la porta de l’habitació, sembla que vol sortir.¿Però què collons està passant aquí? ¿D’on ha sortir aquest artefacte? Sincerament, preferiria que fos un pintallavis.
Acaba de sortir fora de l’habitació, i comença a pujar unes escales. “¡¡¡No, cap a dalt no, sisplau. La sortida està en la planta inferior!!!”, li crido, en l’esperança de que estès buscant la porta del carrer i reunir-se amb els seus col•legues en l’oficina més propera d’objectes perduts. Però la cosa o és sorda o passa un ou de mi. Decideixo seguir-la a una distància prudencial. Abans, però, trec el walkie-talkie que sempre porto a la butxaca del meu pijama i envio un missatge en morse a la Toñi i al Biel, que deuen estar traginant pel menjador. “Aquí brigada defensiva. Invasió d’un objecte desconegut. Fase d’anàlisi i observació encara. Les seves intencions són una incògnita. Amagueu-vos en lloc segur. I, sobre tot, no vingueu cap aquí “baix cap concepte”. Torno a repetir: baix cap concepte”.
Craso error el meu. Ordenar a un nen que no faci una cosa és l'equivalent a obligar-lo a fer-la. I així, just quan l'invasor havia començat a elevar-se del terra, levitant fins a situar-se a l'alçada dels meus ulls, iniciant una maniobra d’aproximació amb una de les seves filfèrriques potes cap al meu coll, sento just darrera de la cosa la veu del Biel ordenant:
- ¡Atura’t immediatament, tros de ferralla! ¡O deixes al meu pare o te l’has hauràs de veure amb Cassoleitor, el superheroi!
Dit i fet. Vaig poder veure com el Biel, o Cassoleitor (o tots dos, perquè la meva flipada cada vegada anava a més), adoptava la posició de cassola sobre el terra, i ajupit sobre cames i mans es va impulsar cap a l'aire fotent un salt que provocaria l’enveja del Bruce Lee fins arribar a l’alçada de l’estrany objecte i li va donar un potent cop de peu que el va fer estavellar-se contra el sostre. Però, no content amb el seu cop, va agafar la seva faixa i va començar a voltear-la molt ràpidament, imitant la forma en què David va fer servir la seva arma contra Goliat, fins que va rematar el succedani de pintallavis fent una mena d'smash tennístic que el va deixar KO i inert.
- Ostres, Biel, quina agilitat, coordinació i valentia que has demostrat. M’has salvat - li vaig dir.
- Bah, per això estem els superherois. Per ajudar als necessitats. I Cassoleitor mai falla - va respondre mentre s’apropava a la seva víctima, que ja no emetia ni llumetes, ni sorollets, ni es movia.
Després d’assegurar-nos que allò no tornaria a amenaçar-nos, el Biel el va agafar i no va trigar a descobrir que portava una mena de tap. El va aconseguir treure deixant al descobert una barreja de circuits, microxips i altres connexions electròniques com mai abans havia vist.
- ¡De pressa! – va dir el Biel aleshores-. Anem a connectar-lo al teu ordinador.
De res va servir que intentés fer-lo desistir de la seva intenció. Abans que jo obrís la boca ell ja havia sortit corrent, l’havia introduït no sé com en un dels ports USB de la meva computer i m’estava cridant perquè veiés el que començava a aparèixer en la pantalla.
TOP SECRET. INFORME CONFIDENCIAL NÚMERO 19829asxS1851U-298381
DE: Agent especial R2D2 amb folre i patilles
A: Comité Intergalàctic de la Confederació Planetària XJ33, secció Planetoides i Planetillas
DE: Agent especial R2D2 amb folre i patilles
A: Comité Intergalàctic de la Confederació Planetària XJ33, secció Planetoides i Planetillas
Resum de l'informe: L'agent R2D2 amb folre i patilles va ser teletransportat durant uns dies al planeta Terra, amb l'objectiu d'investigar a l'espècie humana. A continuació es transcriu el diari amb el que va succeir durant aquells dies.
Divendres, 8.30 hores. Estació d’autobusos del Vendrell. He assenyalat aleatòriament unes coordinades a la meva nau espacial i he anat a parar molt a prop d’una estació d’autobusos, just en el moment en que un important grup de terrícoles –uns 100, aproximadament- es disposen a pujar a un autocar. Se’ls veu contents i feliços, emocionats pel que sembla serà un viatge de tres dies a un indret que anomenen Mallorca. Decideixo infiltrar-me entre ells, fer un seguiment de les seves reaccions i elaborar el meu informe sobre l’evolució de l’espècie humana. Per evitar sospites, he aparcat la nau en un contenidor de color verd amb una gran tapa superior que he trobat molt a prop de la parada.
Divendres, 9.00 hores. Camuflat a sota d’un seient de l’autobús, i escoltant converses, he pogut anar esbrinant algunes coses. Pel que sembla, he anat a parar a una colla castellera que es diu Nens del Vendrell. Hi ha terrícoles de totes les edats, sexes i dimensions. Tot i que presenten evidents diferències, també n’hi ha de coincidències. Vestimenta de color vermell, estat d’ànim (molt contents), tots presenten dues orelles, un parell d’ulls, nas i boca, i tots canten la mateixa cançó (“si eres conductor de primeraaaaa, aceleraaaa, aceleraaaa...).
Divendres, 23.00 hores. Port de Barcelona. Estem a punt d’embarcar i d’endinsar-nos en un mitjà de transport anomenat vaixell. Ràpidament he decidit transformar-me en un flotador, per passar inadvertit i observar tot el que passi al meu voltant. El grup es distribueix pels diferents espais on van deixant les seves bosses i maletes, i comencen a córrer cap a la coberta. Com que veig que la disfressa de flotador potser no és la més adequada, canvio la meva aparença per la de guiri amb barret mexicà.
Divendres, 23.10 hores. Coberta del vaixell Sorolla. Tots s’han reunit a la part de proa i han començat a fer-se fotos. Quan el vaixell ha arrencat, he descobert que tots són molt amics i s’estimen molt, perquè han muntat dos grups i s’han abraçat tots. A continuació, i a sobre de cadascun dels grups, s’han enfilat tres membres de la colla. D’això, aquesta gent, en diu pilars de 4 navegant.
Divendres, 23.45 hores. Una passejada per tots els racons del vaixell permet descobrir que hi ha Nens del Vendrell per tot arreu: a les butaques, a les terrasses, al bar, al menjador, als camarots i als lavabos. Xerren, riuen, s’expliquen històries, juguen, es fan bromes, mengen, beuen i, pel que sembla, s’ho passen bé. Busco en la wikipèdia galàctica alguna expressió autòctona per descriure el seu estat d’ànim i en trobo una: “Estan de puta mare”.
Divendres, 00.15 hores. Continuant amb la meva inspecció i seguiment dels Nens per tots els racons del vaixell arribo a l’espai que anomenen discoteca. Em disfresso de cambrer, fins que m’agobio de que no parin de donar-me feina i de demanar-me cubatas i torno a adoptar l’aspecte de guiri despistat. Assegut en una de les butaques de la disco veig que els més petits, la canalla, envaeix la pista de ball i ofereixen al públic tot un repertori de coreografies. Torno a buscar alguna expressió definitòria i trobo: “S’ho estan passant bomba”.
Divendres, 1.30 hores. Camarots. Alguns dormen, i alguns ronquen.
Divendres, 2.00 hores. Butaques. Alguns dormen, i alguns ronquen.
Divendres, 3.00 hores. Cafeteria. Alguns dormen, i alguns ronquen.
Divendres, 4.00 hores. Màstil de popa. Aquesta gent em comença a caure bé. És hora de dormir. Per no aixecar sospites, m'he programat per roncar per sobre dels 50 decibelis.
Divendres, 5.30 hores. Per tot arreu. Una veu atronadora –sembla ser que la de la secretaria del capità- anuncia que en un hora s’arribarà a port, incita a la gent a despertar-se, a anar recollint equipatges i, en definitiva, a fotre el camp del vaixell. Queixes generalitzades dels qui estaven dormint, i proposta (que no va acabar de prosperar) d’anar a la cabina de comandament i llençar al capità, la seva secretaria i resta de la tripulació per la borda.
Divendres, 6.30. Port de Palma de Mallorca. Desembarcament amb cares de son. Hi ha cansament generalitzat. La gent seu al terra mentre espera l’arribada d’un autobús.
Divendres, 7.00 hores. Autobús de línia. Recuperació general d’energies. Tot i les hores que són i el cansament acumulat, la gent torna a riure, a explicar acudits i a saludar a la gent que camina pels carrers.
Dissabte, 8.00 hores. Bar de l’Institut Madina Mayurqa. Aquest matí he fet un interessant descobriment que té a veure amb el color vermell que caracteritza a la colla investigada. Tant bon punt han localitzat un bar on esmorzar, han començat a demanar entrepans de sobrassada com bojos, embotit que deuen fer servir per mantenir intacte el to i intensitat del color de la seva camisa. Aquesta deducció ha quedat reforçada pel fet que les camises més pàl•lides corresponien als individus que s’han demanat un bocata de formatge.
Dissabte, 10.00 hores. Racons, habitacions i superfícies vàries de l’Institut Madina Mayurqa. Els especímens més petits de la colla, aquells que anomenen “canalla”, han marxat cap al centre de Palma, amb l'excusa de participar en un seguit d'activitats organitzades per la colla amfitriona, els Castellers de Mallorca. Això, no obstant, no és res més que una excusa per tal d'allunyar els més petits (energèticament il•limitats) amb l'objectiu de deixar que els grans s'abandonin al zanganeo i el bartoleo. Immediatament després que la canalla hagi marxat, tothom ha fet “cos a terra”, ha tancat els ulls i ha començat a roncar de nou. Com que això de roncar ja sé com funciona, decideixo seguir a la canalla.
Dissabte, 11.00 hores. Plaça Major de Palma. Els Castellers de Mallorca han preparat jocs i activitats per als més menuts. Celebren la seva 11a diada, i la Plaça Major és un bon indret per fer difusió de l’anomenat fet casteller. Molts terrícoles passejant, de compres i omplint les terrasses. La canalla pinta, juga, corre, salta, riu, i s’ho passa bé. M’he disfressat d’estàtua, i pateixo perquè no em descobreixin ja que no paren de provocar-me.
Dissabte, 17.00 hores. Plaça d'Espanya. Las tres colles s'han reunit a l'esmentada plaça encara no sé amb quines intencions. Cadascuna porta un color de camisa: granat els castellers de Mallorca i verd els Al•lots de Llevant. Comencen a desfilar pels carrers de la zona peatonal al toc de les gralles. Durant el trajecte els Nens fan pilars de tres, molt aplaudits pel públic. Dedueixo que els qui ocupen els pisos superiors tenen cert punt d'egoisme, ja queen cap moment, i tot i la seva posició privilegiada, informen als que caminen a ras de terra del que es veu des d'allà dalt.
Dissabte, 18 hores. Plaça de Cort. Sembla que la comitiva ha arribat al seu punt de destinació, la Plaça de Cort, on es troba l'edifici que anomenen ajuntament. Fan l'entrada a plaça en forma de Pilar de 4 caminant per part de cada colla. Hi ha força gent esperant a la plaça, fins i tot certa expectació. Els pilars es descarreguen i cada colla ocupa un espai de la plaça. Desconec si aquesta distribució ha estat prèviament pactada. Ho consultaré a la wikipedia.
Dissabte, 18.10 hores. Plaça de Cort. Inici de l'actuació. Pel que sembla, ha arribat l’hora de fer el que aquesta gent anomena "castells", activitat que consisteix, bàsicament, en pujar els uns sobre els altres. Em connecto telepàtica i ràpidament a l’enciclopèdia intergalàctica per aprendre en dècimes de segon tot el que té a veure amb els castells, i poder, d'aquesta manera, redactar aquest informe de la manera més fiable possible. Biiiiip, grinnnnchhh, fiuuuuuu. Ok.
Crec que estic en disposició d’anar explicant el que anirà passant d’ara endavant. Canvio la meva indumentària per una vestimenta de casteller. Obren actuació els Nens del Vendrell, optant per aixecar un 5de7. El castell comença a pujar però amb cert moviment i oscil•lació. No està del tot parat. Sembla que els nervis i el cansament del viatge es nota en els de la camisa vermella. Es col•loquen dossos, i també les cassoles, i dóna la sensació que s’aconseguirà completar el castell. Però no. Finalment es decideix que millor desmuntar-lo per qüestions de seguretat i, d'aquesta manera, tornar-ho a intentar.
Dissabte, 18.45 hores. Plaça de Cort. Canvi de plans. Han descartat el 5de7 i han decidit plantar un 4de7 amb l’agulla. Aquests estan cansats, però no volen marxar d’aquí sense deixar clar quin és el nivell de la colla. Volen fer castells de la gamma alta de set. Mentre observo com es munta la pinya, m’agafen pel darrera, m’ordenen que m’enfaixi i em fiquen de crossa. Per un moment, penso que m’han descobert i que el que volen és immobilitzar-me perquè no m’escapi. No hi veig res. El castell comença a pujar. Activo el meu sistema de visió pel clatell i veig la construcció, com es carrega, com es descarrega el quatre i com queda el pilar a la vista de tothom. Ha estat un bon castell. La gent aplaudeix i la colla està contenta.
Dissabte, 19.20 hores. Plaça de Cort. Ara toca un 3de7 amb l’agulla. La gent està cada vegada més cansada però, tot i així, continuen oferint una bona gamma de castells. Busco una expressió per definir aquesta circumstància: “Amb un parell”. Com el castell anterior, la construcció es resol sense excessius problemes, tot i que s’ha de treballar molt a la descarregada del pilar.
Dissabte, 19.40 hores. Plaça de Cort. Últim castell abans del pilar. Un 4de7 amb debuts a nivells de baixos i segons. Aquesta gent no entén de cansament ni manca de forces. Carreguen i descarreguen sense problemes. D’això se’n diu orgull i casta. Em comença a agradar això de fer castells, i m’estic plantejant exportar-ho a la nostra confederació galàctica.
Dissabte, 20.00 hores. Plaça de Cort. L’actuació es tanca amb un pilar de 5 resolt amb solvència. És hora de descansar. Fins i tot jo, un espècimen superior molt més evolucionat que els humans estic fet caldo. Però la satisfacció d’haver fet un molt bon paper i d’haver experimentat la resposta de la colla tot i les circumstàncies fa que el cansament passi a un segon terme.
Dissabte, 20.30 hores. Plaça de Cort. Hi apareix un grup de percussió que comença a fer sonar els seus instruments. En diuen batukada. Els Nens i els Castellers de Mallorca, per si no havien tingut suficient esforç físic, comencen a ballar com bojos. Busco una expressió per definir la situació: “¡Collons, quin bon rotllo!”
Dissabte, 21.00 hores. Peu de la catedral de Palma. Els Nens del Vendrell es fan una foto de grup. Queden la mar de macos. Fan goig. M’agrada aquesta colla. Jo també hi surto. ¿Endevineu qui sóc?
Dissabte, 21.30 hores. Plaça Ses Voltes. Al peu de la catedral de Palma, en un indret maco maco maco de veritat, tothom es reuneix per sopar. Hi ha unes graelles on la gent es va cuinant botifarres i altres peces de carn. Un grup de música tradicional amenitza la vetllada. Després, ball popular. Sentiment generalitzat d'agraiment cap als Castellers de Mallorca, que han estat uns amfitrions magnífics, amb una molt bona organització i que ho han posat tot molt fàcil. Busco una expressió per a definir el què està passant: “Visca la festa!”
Dissabte, 23.30 hores. Plaça Ses Voltes. He après una expressió autòctona que no paro de dir per continuar passant desapercebut. L’expressió és: “¡Posa’m una altra birra!”
Diumenge, 1.00 hores. Institut Madina Mayurqa. A dormir, que ja és hora. Demà continuaré amb l’informe.
Diumenge, 10.00 hores. Palma de Mallorca. M’afegeixo a un grupet que ha decidit sortir a passejar per Palma. Caminada pel casc antic, visita als banys àrabs i la catedral, relax, tranquil•litat i a recuperar forces, que ja toca.
Diumenge, 13.30 hores. Hipòdrom de Palma. Dinar de tota la colla en el restaurant de l’hipòdrom. Bon rotllo, molta gana, molts viatges als aparadors del menjar. Comptabilitzo, en algun caso, fins a 34 caminades a la secció pastisseria.
Diumenge, 16.00 hores. Hipòdrom de Palma. Hi ha carreres de cavalls. Alguns membres de la colla aposten pels qui pensen són els més ràpids. N’hi ha un a qui observo que ha apostat un euro a un cavall que es diu Saleroso. Al final de la carrera, acaba en tercera posició.
Diumenge, 18.00 hores. Institut Madina Mayurqa. Tarda de descans. Fins i tot la canalla està que no s’aguanta.
Diumenge, 21.00 hores. Restaurant l’Escorxador. Sopar de colla. Molt bon ambient, moltes risses, satisfacció generalitzada. D’això se’n diu fer colla. Parlaments dels responsables, acudits dels espontanis i actuació especial de la canalla, que presenta en primícia mundial una coreografia llargament assajada que consisteix en un ball que inclou un número de màgia i il•lusionisme, amb la desaparició instantània d’una de les ballarines. M’he disfressat de cambrer, i descobreixo que la colla té una mena de himne que canten com bojos: “Mamelles i pits”, i que ha descobert una altra expressió que incorporaran al seu repertori: ¡Presi mostra escut!
Diumenge, 23.00 hores. Institut Madina Mayurqa. Hora de dormir. Hora de roncar.
Dilluns, 8.00 hores. Institut Madina Mayurqa. Concert de gralles per anar despertant a la gent. El so de les gralles es complementa amb el d’un timbre que es vol afegir a la festa. Recollida general de maletes, bosses i altres objectes. Pujada a l’autobús i cap al port de Palma, per prendre el vaixell que ha de transportar a la colla cap al Vendrell.
Dilluns, 12.00 hores. Vaixell Sorolla. Sortim del port. Mallorca queda enrere, i tenim 7 hores de viatge per endavant. Molts aprofiten per descansar i dormir, altres per xerrar, i la majoria per començar a pensar en la propera sortida de la colla. Decideixo tancar aquest informe i també he decidit que l’amagaré en l’equipatge d’algú, no sigui cas que se’m perdi.
Dilluns, 19.00 hores. Vaixell Sorolla atracant en el Port de Barcelona. Estimats governants de la federació intergalàctica. Seré breu amb aquesta darrera nota que els escric. No penso tornar, em quedo amb aquesta colla. Adoptaré l’aparença d’un humà qualsevol i aniré al seu local per fer-me casteller dels Nens del Vendrell, aprofitant la campanya que tenen en marxa de captació de nouvinguts. I, encara que d'un altre planeta, ¿jo també ho sóc, no, de nouvingut?
Ha estat una gran experiència, i aquesta penya té pinta de passar-s’ho d’allò més bé. Així, doncs, crido a l'espai interestelar: VISCA ELS NENS DEL VENDRELL!
Ah! I per cert. No enviïn a ningú a buscar-me. En tot cas, si volen, vinguin a veure’m el proper diumenge, a la Plaça Vella del Vendrell, cap a les 13.00 hores. Tenim una important diada. I farem un 4de8, un castell que farà història, perquè serà el primer de la temporada de la colla, el número 83 de la història de la colla, que, precisament, enguany compleix 83 anys, i, també, el primer amb un extraterrestre a la pinya.
Divendres, 9.00 hores. Camuflat a sota d’un seient de l’autobús, i escoltant converses, he pogut anar esbrinant algunes coses. Pel que sembla, he anat a parar a una colla castellera que es diu Nens del Vendrell. Hi ha terrícoles de totes les edats, sexes i dimensions. Tot i que presenten evidents diferències, també n’hi ha de coincidències. Vestimenta de color vermell, estat d’ànim (molt contents), tots presenten dues orelles, un parell d’ulls, nas i boca, i tots canten la mateixa cançó (“si eres conductor de primeraaaaa, aceleraaaa, aceleraaaa...).
Divendres, 23.00 hores. Port de Barcelona. Estem a punt d’embarcar i d’endinsar-nos en un mitjà de transport anomenat vaixell. Ràpidament he decidit transformar-me en un flotador, per passar inadvertit i observar tot el que passi al meu voltant. El grup es distribueix pels diferents espais on van deixant les seves bosses i maletes, i comencen a córrer cap a la coberta. Com que veig que la disfressa de flotador potser no és la més adequada, canvio la meva aparença per la de guiri amb barret mexicà.
Divendres, 23.10 hores. Coberta del vaixell Sorolla. Tots s’han reunit a la part de proa i han començat a fer-se fotos. Quan el vaixell ha arrencat, he descobert que tots són molt amics i s’estimen molt, perquè han muntat dos grups i s’han abraçat tots. A continuació, i a sobre de cadascun dels grups, s’han enfilat tres membres de la colla. D’això, aquesta gent, en diu pilars de 4 navegant.
Divendres, 23.45 hores. Una passejada per tots els racons del vaixell permet descobrir que hi ha Nens del Vendrell per tot arreu: a les butaques, a les terrasses, al bar, al menjador, als camarots i als lavabos. Xerren, riuen, s’expliquen històries, juguen, es fan bromes, mengen, beuen i, pel que sembla, s’ho passen bé. Busco en la wikipèdia galàctica alguna expressió autòctona per descriure el seu estat d’ànim i en trobo una: “Estan de puta mare”.
Divendres, 00.15 hores. Continuant amb la meva inspecció i seguiment dels Nens per tots els racons del vaixell arribo a l’espai que anomenen discoteca. Em disfresso de cambrer, fins que m’agobio de que no parin de donar-me feina i de demanar-me cubatas i torno a adoptar l’aspecte de guiri despistat. Assegut en una de les butaques de la disco veig que els més petits, la canalla, envaeix la pista de ball i ofereixen al públic tot un repertori de coreografies. Torno a buscar alguna expressió definitòria i trobo: “S’ho estan passant bomba”.
Divendres, 1.30 hores. Camarots. Alguns dormen, i alguns ronquen.
Divendres, 2.00 hores. Butaques. Alguns dormen, i alguns ronquen.
Divendres, 3.00 hores. Cafeteria. Alguns dormen, i alguns ronquen.
Divendres, 4.00 hores. Màstil de popa. Aquesta gent em comença a caure bé. És hora de dormir. Per no aixecar sospites, m'he programat per roncar per sobre dels 50 decibelis.
Divendres, 5.30 hores. Per tot arreu. Una veu atronadora –sembla ser que la de la secretaria del capità- anuncia que en un hora s’arribarà a port, incita a la gent a despertar-se, a anar recollint equipatges i, en definitiva, a fotre el camp del vaixell. Queixes generalitzades dels qui estaven dormint, i proposta (que no va acabar de prosperar) d’anar a la cabina de comandament i llençar al capità, la seva secretaria i resta de la tripulació per la borda.
Divendres, 6.30. Port de Palma de Mallorca. Desembarcament amb cares de son. Hi ha cansament generalitzat. La gent seu al terra mentre espera l’arribada d’un autobús.
Divendres, 7.00 hores. Autobús de línia. Recuperació general d’energies. Tot i les hores que són i el cansament acumulat, la gent torna a riure, a explicar acudits i a saludar a la gent que camina pels carrers.
Dissabte, 8.00 hores. Bar de l’Institut Madina Mayurqa. Aquest matí he fet un interessant descobriment que té a veure amb el color vermell que caracteritza a la colla investigada. Tant bon punt han localitzat un bar on esmorzar, han començat a demanar entrepans de sobrassada com bojos, embotit que deuen fer servir per mantenir intacte el to i intensitat del color de la seva camisa. Aquesta deducció ha quedat reforçada pel fet que les camises més pàl•lides corresponien als individus que s’han demanat un bocata de formatge.
Dissabte, 10.00 hores. Racons, habitacions i superfícies vàries de l’Institut Madina Mayurqa. Els especímens més petits de la colla, aquells que anomenen “canalla”, han marxat cap al centre de Palma, amb l'excusa de participar en un seguit d'activitats organitzades per la colla amfitriona, els Castellers de Mallorca. Això, no obstant, no és res més que una excusa per tal d'allunyar els més petits (energèticament il•limitats) amb l'objectiu de deixar que els grans s'abandonin al zanganeo i el bartoleo. Immediatament després que la canalla hagi marxat, tothom ha fet “cos a terra”, ha tancat els ulls i ha començat a roncar de nou. Com que això de roncar ja sé com funciona, decideixo seguir a la canalla.
Dissabte, 11.00 hores. Plaça Major de Palma. Els Castellers de Mallorca han preparat jocs i activitats per als més menuts. Celebren la seva 11a diada, i la Plaça Major és un bon indret per fer difusió de l’anomenat fet casteller. Molts terrícoles passejant, de compres i omplint les terrasses. La canalla pinta, juga, corre, salta, riu, i s’ho passa bé. M’he disfressat d’estàtua, i pateixo perquè no em descobreixin ja que no paren de provocar-me.
Dissabte, 17.00 hores. Plaça d'Espanya. Las tres colles s'han reunit a l'esmentada plaça encara no sé amb quines intencions. Cadascuna porta un color de camisa: granat els castellers de Mallorca i verd els Al•lots de Llevant. Comencen a desfilar pels carrers de la zona peatonal al toc de les gralles. Durant el trajecte els Nens fan pilars de tres, molt aplaudits pel públic. Dedueixo que els qui ocupen els pisos superiors tenen cert punt d'egoisme, ja queen cap moment, i tot i la seva posició privilegiada, informen als que caminen a ras de terra del que es veu des d'allà dalt.
Dissabte, 18 hores. Plaça de Cort. Sembla que la comitiva ha arribat al seu punt de destinació, la Plaça de Cort, on es troba l'edifici que anomenen ajuntament. Fan l'entrada a plaça en forma de Pilar de 4 caminant per part de cada colla. Hi ha força gent esperant a la plaça, fins i tot certa expectació. Els pilars es descarreguen i cada colla ocupa un espai de la plaça. Desconec si aquesta distribució ha estat prèviament pactada. Ho consultaré a la wikipedia.
Dissabte, 18.10 hores. Plaça de Cort. Inici de l'actuació. Pel que sembla, ha arribat l’hora de fer el que aquesta gent anomena "castells", activitat que consisteix, bàsicament, en pujar els uns sobre els altres. Em connecto telepàtica i ràpidament a l’enciclopèdia intergalàctica per aprendre en dècimes de segon tot el que té a veure amb els castells, i poder, d'aquesta manera, redactar aquest informe de la manera més fiable possible. Biiiiip, grinnnnchhh, fiuuuuuu. Ok.
Crec que estic en disposició d’anar explicant el que anirà passant d’ara endavant. Canvio la meva indumentària per una vestimenta de casteller. Obren actuació els Nens del Vendrell, optant per aixecar un 5de7. El castell comença a pujar però amb cert moviment i oscil•lació. No està del tot parat. Sembla que els nervis i el cansament del viatge es nota en els de la camisa vermella. Es col•loquen dossos, i també les cassoles, i dóna la sensació que s’aconseguirà completar el castell. Però no. Finalment es decideix que millor desmuntar-lo per qüestions de seguretat i, d'aquesta manera, tornar-ho a intentar.
Dissabte, 18.45 hores. Plaça de Cort. Canvi de plans. Han descartat el 5de7 i han decidit plantar un 4de7 amb l’agulla. Aquests estan cansats, però no volen marxar d’aquí sense deixar clar quin és el nivell de la colla. Volen fer castells de la gamma alta de set. Mentre observo com es munta la pinya, m’agafen pel darrera, m’ordenen que m’enfaixi i em fiquen de crossa. Per un moment, penso que m’han descobert i que el que volen és immobilitzar-me perquè no m’escapi. No hi veig res. El castell comença a pujar. Activo el meu sistema de visió pel clatell i veig la construcció, com es carrega, com es descarrega el quatre i com queda el pilar a la vista de tothom. Ha estat un bon castell. La gent aplaudeix i la colla està contenta.
Dissabte, 19.20 hores. Plaça de Cort. Ara toca un 3de7 amb l’agulla. La gent està cada vegada més cansada però, tot i així, continuen oferint una bona gamma de castells. Busco una expressió per definir aquesta circumstància: “Amb un parell”. Com el castell anterior, la construcció es resol sense excessius problemes, tot i que s’ha de treballar molt a la descarregada del pilar.
Dissabte, 19.40 hores. Plaça de Cort. Últim castell abans del pilar. Un 4de7 amb debuts a nivells de baixos i segons. Aquesta gent no entén de cansament ni manca de forces. Carreguen i descarreguen sense problemes. D’això se’n diu orgull i casta. Em comença a agradar això de fer castells, i m’estic plantejant exportar-ho a la nostra confederació galàctica.
Dissabte, 20.00 hores. Plaça de Cort. L’actuació es tanca amb un pilar de 5 resolt amb solvència. És hora de descansar. Fins i tot jo, un espècimen superior molt més evolucionat que els humans estic fet caldo. Però la satisfacció d’haver fet un molt bon paper i d’haver experimentat la resposta de la colla tot i les circumstàncies fa que el cansament passi a un segon terme.
Dissabte, 20.30 hores. Plaça de Cort. Hi apareix un grup de percussió que comença a fer sonar els seus instruments. En diuen batukada. Els Nens i els Castellers de Mallorca, per si no havien tingut suficient esforç físic, comencen a ballar com bojos. Busco una expressió per definir la situació: “¡Collons, quin bon rotllo!”
Dissabte, 21.00 hores. Peu de la catedral de Palma. Els Nens del Vendrell es fan una foto de grup. Queden la mar de macos. Fan goig. M’agrada aquesta colla. Jo també hi surto. ¿Endevineu qui sóc?
Dissabte, 21.30 hores. Plaça Ses Voltes. Al peu de la catedral de Palma, en un indret maco maco maco de veritat, tothom es reuneix per sopar. Hi ha unes graelles on la gent es va cuinant botifarres i altres peces de carn. Un grup de música tradicional amenitza la vetllada. Després, ball popular. Sentiment generalitzat d'agraiment cap als Castellers de Mallorca, que han estat uns amfitrions magnífics, amb una molt bona organització i que ho han posat tot molt fàcil. Busco una expressió per a definir el què està passant: “Visca la festa!”
Dissabte, 23.30 hores. Plaça Ses Voltes. He après una expressió autòctona que no paro de dir per continuar passant desapercebut. L’expressió és: “¡Posa’m una altra birra!”
Diumenge, 1.00 hores. Institut Madina Mayurqa. A dormir, que ja és hora. Demà continuaré amb l’informe.
Diumenge, 10.00 hores. Palma de Mallorca. M’afegeixo a un grupet que ha decidit sortir a passejar per Palma. Caminada pel casc antic, visita als banys àrabs i la catedral, relax, tranquil•litat i a recuperar forces, que ja toca.
Diumenge, 13.30 hores. Hipòdrom de Palma. Dinar de tota la colla en el restaurant de l’hipòdrom. Bon rotllo, molta gana, molts viatges als aparadors del menjar. Comptabilitzo, en algun caso, fins a 34 caminades a la secció pastisseria.
Diumenge, 16.00 hores. Hipòdrom de Palma. Hi ha carreres de cavalls. Alguns membres de la colla aposten pels qui pensen són els més ràpids. N’hi ha un a qui observo que ha apostat un euro a un cavall que es diu Saleroso. Al final de la carrera, acaba en tercera posició.
Diumenge, 18.00 hores. Institut Madina Mayurqa. Tarda de descans. Fins i tot la canalla està que no s’aguanta.
Diumenge, 21.00 hores. Restaurant l’Escorxador. Sopar de colla. Molt bon ambient, moltes risses, satisfacció generalitzada. D’això se’n diu fer colla. Parlaments dels responsables, acudits dels espontanis i actuació especial de la canalla, que presenta en primícia mundial una coreografia llargament assajada que consisteix en un ball que inclou un número de màgia i il•lusionisme, amb la desaparició instantània d’una de les ballarines. M’he disfressat de cambrer, i descobreixo que la colla té una mena de himne que canten com bojos: “Mamelles i pits”, i que ha descobert una altra expressió que incorporaran al seu repertori: ¡Presi mostra escut!
Diumenge, 23.00 hores. Institut Madina Mayurqa. Hora de dormir. Hora de roncar.
Dilluns, 8.00 hores. Institut Madina Mayurqa. Concert de gralles per anar despertant a la gent. El so de les gralles es complementa amb el d’un timbre que es vol afegir a la festa. Recollida general de maletes, bosses i altres objectes. Pujada a l’autobús i cap al port de Palma, per prendre el vaixell que ha de transportar a la colla cap al Vendrell.
Dilluns, 12.00 hores. Vaixell Sorolla. Sortim del port. Mallorca queda enrere, i tenim 7 hores de viatge per endavant. Molts aprofiten per descansar i dormir, altres per xerrar, i la majoria per començar a pensar en la propera sortida de la colla. Decideixo tancar aquest informe i també he decidit que l’amagaré en l’equipatge d’algú, no sigui cas que se’m perdi.
Dilluns, 19.00 hores. Vaixell Sorolla atracant en el Port de Barcelona. Estimats governants de la federació intergalàctica. Seré breu amb aquesta darrera nota que els escric. No penso tornar, em quedo amb aquesta colla. Adoptaré l’aparença d’un humà qualsevol i aniré al seu local per fer-me casteller dels Nens del Vendrell, aprofitant la campanya que tenen en marxa de captació de nouvinguts. I, encara que d'un altre planeta, ¿jo també ho sóc, no, de nouvingut?
Ha estat una gran experiència, i aquesta penya té pinta de passar-s’ho d’allò més bé. Així, doncs, crido a l'espai interestelar: VISCA ELS NENS DEL VENDRELL!
Ah! I per cert. No enviïn a ningú a buscar-me. En tot cas, si volen, vinguin a veure’m el proper diumenge, a la Plaça Vella del Vendrell, cap a les 13.00 hores. Tenim una important diada. I farem un 4de8, un castell que farà història, perquè serà el primer de la temporada de la colla, el número 83 de la història de la colla, que, precisament, enguany compleix 83 anys, i, també, el primer amb un extraterrestre a la pinya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)