¿Decebut? No. Orgullós, afortunat i agrait

Ahir a la nit vaig escriure un esborrany de crònica amb les sensacions que encara tenia en calent després de la diada. La vaig escriure però només per tenir-la, perquè abans de publicar-la volia deixar passar unes quantes hores i comprovar si, una vegada en fred, continuava pensant el mateix. Ja se sap que el pas del temps sempre acaba atenuant, alterant i, fins i tot, modificant la nostra visió de les coses.

Avui, abans de començar a escriure aquestes línies, he tornat a repassar les notes d’ahir. I després de fer-ho continuo pensant el mateix, les meves sensacions són idèntiques i, fins i tot, estic encara més convençut del que penso.

¿I què és el que pensava ahir i en el que em continuo reafirmant avui? Doncs que no haver descarregat el vuit no és, en absolut, una decepció. Tot el contrari. L’hem de convertir en un al·licient per conservar la dinàmica de la colla, un petit avanç del premi que assolirem quan el descarreguem, perquè ens ho mereixem, ho hem treballat, estem il·lusionats i estem capacitats per a fer-ho.

Considero que el no haver-lo descarregat ahir no és res més que una anècdota. Ens hem de quedar amb la idea que per arribar a la meta s’ha de recórrer un camí previ, ple d’estacions i, de vegades, obstacles. Però amb constància i convicció, més tard o més d’hora, la recompensa arriba.

És cert que era un dia maco per a fer-ho, una diada magnífica, amb una plaça que feia goig i acompanyats de dues grans colles que van venir al Vendrell a donar-ho tot. Però això són castells, no són matemàtiques.

En el meu cas, i això és una visió molt particular, pesa molt més la valoració d’una trajectòria que no pas d’un resultat en concret. M’interessa molt més el trajecte que el punt d’arribada. Perquè els punts d’arribada, les metes, sempre hi són. Per exemple, el 8. Però són moltes les formes d’arribar-hi, fins i tot per casualitat, tirant-lo a la desesperada o amb una colla desestructurada.

Sincerament, prefereixo molt més, gaudeixo molt més, m’emociona molt més i m’il·lusiona molt més veure el goig que fa la colla, la resposta de la gent, les ganes de participar i implicar-se en un projecte col·lectiu, l’espectacularitat de la nostra pinya d’ahir que el fet de no haver descarregat el 8.

M’emociona i m’enorgulleix molt més el camí que estem recorrent, la dinàmica en la que està immersa la colla que no pas la descarregada d’un castell en concret.

Em sento molt afortunat de formar part d’haver grup, d’haver pogut participar de la diada d’ahir, d’haver viscut l’experiència del col·lectiu donant-ho tot en benefici d’un nom abstracte, els Nens del Vendrell.

Em sento molt afortunat, orgullós i agraït per haver pogut viure l’experiència de veure com després de l’incident amb el 8 la colla va fer una demostració de casta per tancar un dia estrany repetint la millor actuació de la temporada, defensant una torre èpica, fent un plàcid 5de7 i tornant a defensar fins a l’extenuació un 4 amb l’agulla.

Aquestes són les coses que després d’analitzar la diada d’ahir més pesen en la meva particular balança. Ahir comentava el cap de colla que estava enrabiat però molt orgullós de la seva colla. I crec que té raó. També jo em sento orgullós de formar part d’aquesta colla. I penso que més que el resultadisme hem de continuar tots treballant en conservar la dinàmica actual. Perquè els resultats ja arribaran. Perquè els viatges, el recorregut, són de vegades més importants que el destí final.

Construir un sòlid trajecte, vivint-lo pas a pas, acceptant tant les alegries com els entrebancs, és la base de tota meta.

No es pot estar decebut quan una colla es troba en una situació com la nostra, en una evident línia de progrés i creixement, sobrada de casta i orgull. Potser acabarem la temporada sense fer un vuit. És possible. Però, sigui com sigui, el moment que estem vivint, si es manté aquesta dinàmica, ens portarà a fer grans coses.

Visca els Nens!