NENS-LETTER, butlletí digital dels Nens del Vendrell

Ja es pot consultar el primer número dels NENS-LETTER, el butlletí digital dels Nens del Vendrell que anirem omplint de continguts, informacions i pàgines a mida que avanci la temporada

Un dia "C", perquè castells s'escriu amb "C"

Poc a poc, les colles van intensificant el seu escalfament i comencen a apropar-se a la graella de sortida. La carrera de la temporada 2011 està a punt de començar. Encara que ja s’han produït alguns fets destacables des del punt de vista estrictament casteller (decennals de Valls, Tde7 dels Castellers de Sant Cugat i Sabadell, Tde8 amb folre de Vilafranca i la Vella) durant els últims mesos s’ha parlat més de qüestions perifèriques (tot i que molt importants) que no pas de la pròpia construcció de castells.

El nomenament de la Unesco del passat novembre va ser un dels fets més destacables, un reconeixement que va situar un important focus d’atenció sobre el món dels castells. Aquest protagonisme, com tot en aquesta vida, pivota sobre dues cares. Una, de bona, la projecció de la imatge social dels castells, la difusió dels seus elements implícits, els seus valors, el seu simbolisme, la seva repercusió sobre el conjunt de la societat... I una altra, de menys bona (o no). I és que guanyar en visibilitat també comporta situar-se en el punt de mira, i haver de tractar i resoldre determinades qüestions sota el microscopi de molts observadors, convertint en debat públic molts aspectes més propis de la cuina que de l'aparador.

Tot aquest preàmbul (que perfectament em podia haver estalviat, la veritat) no té altre objectiu que el d'acabar dient que avui, 26 de març de 2011, és un "dia C”, el dia de l’Assemblea de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya. Una assemblea anual que es presentava intensa, complexa i densa, amb una ordre del dia on s’inclouen aspectes que cal debatre de manera pausada i amb visió de futur però que provoquen posicionaments força oposats entre les diferents colles.

Especialment conflictius són el que té a veure amb la canalla i, per suposat, el que més tinta ha generat durant l’últim mes: la inclusió de publicitat en les camises castelleres.

L'assemblea ja ha terminat, i el món casteller ha decidit. Però ara no vull parlar dels resultats, els acords, els posicionaments, les divergències i confluències, arguments i opinions, etc. Potser ho faig demà, o demà passat, o d'aquí a 59 dies. Simplement volia deixar constància del que durant tot el dia em ronda pel cap. Que avui era un dia "C". Perquè "castells" s'escriu amb "C". Un dia C amb majúscules: Coordinadora, Colles, Castells, Canalla, Camises... Consens?

Més publicitat a les camises de les colles

Avui, a La Vanguardia, la vinyeta gràfica de Ventura&Coromina és aquesta.

Et felicito fill. Et felicito Biel

Un post dedicat al Biel. Perquè aquest bloc és seu

Avui fa exactament 59 dies que volia escriure aquest post. El volia escriure el dia que vas fer 6 anys. I perquè ho faig avui i no quan ho volia fer o més endavant? Potser per manca de temps, potser per rumiar-me massa les coses. O potser perquè m’agrada molt l’escriptor Enrique Vila-Matas, a qui no l’agraden els números rodons. El cas és que avui sí, avui m’he decidit.

Avui, també, fa exactament (va ser el 6 d’abril de 2009) gairebé dos anys que vaig començar a escriure aquest bloc. Va ser arran de la diada d’inici de temporada d’aquell any. I és que, en aquella diada, i contra tot pronòstic (tenies 4 anys i 2 mesos) vas fer el teu primer castell: un pilar de 4.

Poc abans, l’octubre de 2008, vas tenir el teu primer contacte amb els castells. Va ser arran de la celebració de l’Entimostra, on els Nens del Vendrell tenien un estand i feien tallers per a la canalla. Fa molt de temps que la teva mare i jo teníem clar que quan fossis més gran ens aproparíem a la colla, perquè creiem en els valors implícits en els castells: companyerisme, solidaritat, treball en equip, importància del col·lectiu, relació amb tot tipus de gent, etc.

La nostra idea era fer-ho quan tinguessis 6 ó 7 anys. Però les circumstàncies van voler que ho féssim quan encara en tenies 3. I amb aquesta edat vas fer els teus primers assajos. Poc després, amb 4, vas fer el teu primer pilar. I aquella temporada ja va ser tot una sorpresa. Només 4 anys, i vas tancar l’any fent 54 castells, incloent-hi tota la gamma de set (9 4de7a, 5 3de7a, 1 5de7a i, fins i tot, un id de 4de8, entre molts altres). Després d’aquell pilar, encara recordem amb gran emoció la Tde6 que vas fer a Girona, amb tota la plaça animant-te i aplaudint com si haguessis coronat un castell de 9 quan et vas col·locar de cassola.

De la temporada passada, la del 2010, ja no cal ni parlar-ne. Has participat en la construcció d'un castell que feia 40 anys que perseguíem: la mítica Tde8 amb folre. També has caigut d’aquest castell, i d’un 3de8. Però has fet de cassola en 5 4de8, 6 Tde7, 10 4de7a i 11 5de7, a més de molts altres (més de 80 en total).

Has viscut l’experiència de participar en un concurs de castells, t’has menjat innumerables assajos (dimecres i divendres, de canalla i general), i mai, mai, mai has donat un pas enrere. Has caigut i a continuació has tornat a pujar. Tot i el cansament de molts dies sempre has tirat amunt quan t’ho han demanat. I, per sobre de tot, has mostrat sempre una concentració, un sentiment de responsabilitat, un prendre’s seriosament el pujar a un castell realment admirable en un nen que acaba de fer 6 anys.

De vegades els adults perdem la perspectiva de les coses, ens limitem a veure el que ens afecta a nosaltres, i no som capaços de veure, valorar i reconèixer com es mereix el que feu vosaltres, la canalla. Però avui, Biel, vull expressar la meva admiració per la capacitat de sacrifici, treball, esforç i força mental que manifesteu una vegada i una altra tant tu com la resta de canalla.

Ets entremaliat, tossut, mogut, incansable, físic, de caràcter fort, no sempre fàcil. Però quan fas castells et mostres absolutament predisposat a donar el millor de tu, a donar-ho tot perquè l’objectiu s’assoleixi. Per això et volem felicitar, fill, perquè estem molt orgullosos de tu. I també ho estem dels teus companys, especialment de la Maria, del Nil, la Rebe i la Lamiae, perquè formeu un equip espectacular, un pom de dalt únic, on els més grans sempre ho han fet tot per ajudar els més petits, especialment a tu, la qual cosa no has d’oblidar mai. Perquè també ens sentirem molt orgullosos el dia que tu facis el mateix amb altres més petits, que els ajudis amb la teva experiència, els teus coneixements, les teves vivències.

No sé què passarà d’aquí a un temps. El futur és una cosa impredecible. Potser continues fent castells i un dia pots dir que vas ser un nen molt precoç, que va començar a pujar amb 4 anys. O potser ho has deixat tot i jugues a futbol, a bàsquet o a ves a saber què. En qualsevol cas, simplement volia dir-te que estem molt orgullosos de tot el que has fet fins ara. I que tenia ganes d’escriure aquestes línies perquè quan vaig crear aquest bloc va ser per seguir la teva evolució. Tu ets l’autèntic protagonista d’aquest espai. I avui vull que ho siguis més que mai.

Camises amb publicitat, l'estètica dels castells i tardes de transistors

Fa una setmana, el debat sobre la possibilitat d’incloure publicitat en les camises castelleres va sacsejar el món casteller. La notícia va començar a córrer generant nombrosos articles, comentaris i opinions en blocs, fòrums i altres espais digitals, així com un comunicat desmentint la informació per part dels Castellers de Vilafranca. A més de l’extens fil que es pot trobar a lapinya.cat, l’assumpte ha estat tractat, amb orientacions diverses en el bloc del Negre de Terrassa, en el Gamma Extra i en el Frikilandiverdusco, per esmentar-ne tres.

Així mateix, i pel que fa als mitjans impresos, recomano tres articles: "Castells SA", de Carles Herèdia, publicat a El Punt, "Tres de deu amb folre i anunci", del J. R.Ocaña, al Diari de Tarragona, i el publicat avui pel Santi Terraza a La Vanguardia.

Els defensors de la inclusió publicitària es basen en la necessitat (certa i indubtable) de trobar noves fórmules de finançament per part de les colles, en tant que les despeses que s’han d’afrontar moltes vegades ofeguen el dia a dia de les entitats. Per part dels detractors (i molt resumidament) s’apel·la al valor simbòlic de la camisa, al perill de la mercantilització del fet casteller i a la deriva cap a l’esportivització.

Es tracta d’un tema complex i difícil d’analitzar quan afecta de ple a una activitat de la qual en formes part. Vist des de dins, no sempre és fàcil opinar amb un mínim d’objectivitat. Menys encara si pensem que això de l’objectivitat és molt qüestionable quan neix d’un subjecte.

Partint d’aquesta base, i com que gairebé està tot dit, m’atreveixo a afegir algunes qüestions més tangencials. Uns apunts segurament amb data de caducitat, en tant que es tracta de reflexions més o menys improvisades, i algunes de les quals, m’hi jugo un pèsol, m’estic criticant a mi mateix d’aquí dues setmanes. Però com diu la dita, qui “té boca s’equivoca”, i “qui porta un bloc s’equibloca”. Andiamo.

1. Jo sóc de Rothko. D’entrada, la meva postura és contrària a la conversió de la vestimenta castellera en un aparador publicitari. Sense entrar en qüestions relatives a l’essència, la ruptura amb la tradició i altres arguments, no en sóc partidari perquè em pesa molt la qüestió estètica. M’agrada molt més la pintura de Rothko que la de Kandinsky, i no té res a veure una construcció amb predomini de tres colors (el que sigui més el blanc i el negre) que una amalgama on s’hi barregin tota mena de motius, tipografies, coloraines i d’altres composicions més o menys atractives.

Perquè, a més, el fet de permetre incloure publicitat a les camises pot obrir la porta a que cadascú se l’acabi tunejant al seu gust, incloent-hi altres motius personals, posem-ne per cas. Davant de l'horror vacui o el collage bigarrat, em posiciono al costat del colour field painting.

2. Al marge de què la informació tingui o no fonament, al marge de que els de Vilafranca estiguin pensant o no en la possibilitat d'incloure publicitat a la seva camisa, crec que la porta s'ha obert i que el procés, abans o després, acabarà produint-se. De fet, tot i el desmentís de la colla afectada, no pot obviar-se una de les frases presents al seu comunicat: "... aquesta temporada...".

Per això, i tenint en compte que potser és una batalla perduda, el que s'haurà d’acordar i consensuar, de manera inevitable, és quin tipus de publicitat, de quina manera, en quins llocs, etc., etc., etc. es pot portar. És a dir: que el món casteller haurà de ser capaç de regular la publicitat en el seu vestuari, acordant quines parts són susceptibles de ser utilitzades i quines no. No trobo altra opció, perquè no em puc imaginar que els partidaris de vendre la superfície de la seva colla estiguin disposats a convertir els seus quarts en un pilot de Fórmula 1.

3. Més pedagogia? Un dels arguments a l'hora de mostrar-se contrari a aquest fet és el que es deriva del perjudici que pot patir la imatge social que actualment projecta el món casteller. Al marge del nomenament de la Unesco, la visió era molt positiva en tant que es contemplava com a una activitat amb uns valors intrínsecs ben ressenyables. Tot un catàleg de bones pràctiques que, a més, és completament amateur.

Si arriba el moment en què la publicitat arriba a les colles és molt probable que aquesta visió comenci a canviar, i que un dels principals arguments en favor dels castells comenci a perdre força. Al mateix temps, crisi econòmica al marge, és indubtable que les colles han de buscar fórmules de finançament i canals alternatius per fugir de la dependència de subvencions i ingressos similars.

L'activitat castellera és molt atractiva, simbòlica, plena de valors, i molts altres punts positius. Però la societat en general hauria de conèixer quina és la realitat d'una colla qualsevol. Que els desplaçaments costen diners, que organitzar activitats costen diners, que molts dels membres de les juntes acaben posant calers de les seves butxaques, que portar a la canalla als cavallets el dia que hi ha fira al poble val diners, etc., etc. I aquesta tasca més informativa cap a la resta de la societat que tan bé valora els castells potser s'haurà d'intensificar. Fer pedagogia del que significa ser casteller i mantenir una colla.

4. Hi ha patrocinadors per a tothom? Actualment, el patrocinador oficial és Damm, que destina una important quantitat de diners al món casteller. Evidentment, ho fa perquè rep una contrapartida a canvi: prestigi social, imatge de marca, projecció externa. Aquesta inversió els hi és rendible. Però, tot i això, si s’obrís la possibilitat de que altres patrocinadors comencessin a donar calers a les colles, potser Damm diria que vale, que ok, però que la quantitat que hi destina per al pagament de les assegurances no tornaria.

Això obligaria a les colles a assumir elles mateixes la despesa d’aquesta assegurança, una situació que la immensa majoria no podria afrontar. I aleshores què? Quantes colles haurien d’acabar desapareixent? És factible que gairebé la seixantena de colles actuals trobi patrocinadors que els reporti els ingressos necessaris per desenvolupar la seva activitat? Com s’ho faran les colles que no aconsegueixen un patrocinador de 100.000€ però sí 100.000 d’1€? Posats a buscar pasta tot s’hi valdrà, no?

5. I ha de ser la camisa? En aquest tema, s’ha parlat contínuament de la camisa. Si jo fos una empresa en busca de colla per patrocinar, voldria que el meu logo o marca aparegués en l’esquena, que és la part més visible. O en el cul. I si una colla acaba portant una marca en l’esquena i una altra en el cul, la combinació pot ser terrible. Imaginem-nos el castell.

6. Els castells són un esport? Sense dubte, els castells tenen punts d’intersecció amb el món dels esports: és una activitat física, cal entrenar-se, etc., etc., etc. Però els castells no són una competició (fora del concurs de castells), en les diades no hi ha guanyador ni perdedor (o sí, però no determinat per un reglament previ, sinó que és cada colla qui considera si ha assolit els seus objectius o no), tampoc es cobra entrada, i és un acte festiu, obert a tothom.

Com a últim argument (estrambòtic, si voleu): en algun esport es produeix col·laboració entre contrincants? No. Per què? Doncs per què en el món de l’esport hi ha d’haver un que guanyi i un altre que perdi. I ajudar al contrari pot significar la teva derrota. En canvi, en el món dels castells, l’ajuda i la col·laboració mútua és clau, moltes vegades, perquè totes les colles participants en una diada en surtin plenament satisfetes havent-ne fet castells molt diferents.

La introducció de la component esportiva podria significar, a més, que en comptes de la classificació en colles de gamma extra, de vuit, etc., s’acabessin instaurant les divisions, i que hi haguessin ascensos i descensos, i últimes jornades d’infart, i ... Si en una diada t’estàs jugant la permanència amb una altra colla s’acabaran els cops de mà a les pinyes? “Que ningú hi vagi, que si descarreguen el castell ens envien a segona!!!”

Serà el renaixement del carrusel deportivo en versió "carrusel casteller"? Protagonitzaran els castells una nova modalitat de les tardes (o els matins) de transistors? Obligarà la Coordinadora (o la Federació, o ves a saber qui) a que les tres últimes diades del calendari comencin totes a la mateixa hora? Faran el “Quarts de 9” i el “Tres rondes” programes especials de seguiment de les últimes diades per veure quines colles pugen i quines baixen de categoria?

Preguntes, preguntes, preguntes. I el dissabte vinent l'Assemblea.

Publicitat a les camises de les colles castelleres

El passat dimarts el diari El Punt va publicar una informació on es deia que els Castellers de Vilafranca tenien la intenció d'incorporar publicitat en la seva camisa. Tot i que els verds van emetre un comunicat desmentint-la ("...no lluirem publicitat de cap patrocinador aquesta temporada..."), les opinions al respecte s'han anat succeïnt tant en mitjans impresos com en fòrums, blocs i altres espais digitals.

Tinc una opinió més o menys formada. Però prefereixo acabar-la de polir durant el cap de setmana. Mentrestant, el millor és prendre's-ho amb humor. I això és el que es pot trobar en La Tira de Joan Tharrats publicada en l'edició d'avui del diari Avui.

Concurs de Fotografia Castellera de la Revista Castells

Moltes vegades ho he dit: m’agrada fer castells, però també fotografiar-los. Tot i que faig el que puc, es tracta de dues activitats que són absolutament incompatibles. També és mala sort que dues de les meves aficions no es puguin combinar. O fas una o fas l’altra. No hi ha opció. Hauria pogut escollir, posem-ne per cas, fer castells i dibuixar marmotes, o fer castells i estudiar els núvols, o fer castells i col•leccionar fulles dicotiledonies. Això sí que són activitats compatibles. Però cadascú és com és, i quan s’arriba a una edat ja no hi marxa enrere.



El cas és que castells i fotografia són per a mi una d’aquestes combinacions que em superen, que em suliveyen l’ànima, que em fan gaudir com un porc i aconsegueixen que el món s’aturi mentre tinc l’ull darrera el visor, l’objectiu buscant l’enquadrament perfecte i els troncs en aquella alçada on van creixent mentre ballen al so de les gralles i el meu dit prem el disparador al ritme del tabal.

Això, és clar, només puc fer-ho en diades on la meva colla no hi participa. I, per això, sempre que puc, m’escapo de safari a la caça d’imatges d’altres colles (menys del que m’agradaria, tot s’ha de dir) ja que no puc fer-ho amb la meva.



Tot aquest rotllo transcendental és el preàmbul per parlar del Concurs de Fotografia castellera que acaba de convocar la Revista Castells. Durant dos mesos (març i abril) els participants hauran de penjar fotos d’actuacions al seu mur del Facebook. La imatge que aconsegueixi més “M’agrada” serà la guanyadora d’una subscripció o d’una samarreta d’Amunt Disseny i sortirà publicada al proper número de la revista.


Doncs apa, xaval, ja saps el que has de fer. A fotografiar, que s’acaba el món.

"Fer pinya", de Jordi López Daltell

He acabat de llegir “Fer pinya”, de Jordi López Daltell, de la col·lecció “Empresa activa” d'Entramat. En la solapa de la portada hi posa “Narrativa empresarial”, tot i que també m’ha recordat molt les Bildungsroman (o novel·les de formació de Goethe o Thomas Mann) en tant que l’autor, mitjançant un relat de ficció, dibuixa ens mostra l’evolució que el seu protagonista va experimentant gràcies al descobriment de l’activitat castellera i la construcció dels castells.

El protagonista és Rodrigo, directiu d’una multinacional que travessa un període de crisi personal, familiar i laboral. Aprofitant una setmana de vacances, es retrobarà amb un antic amic que l’introduirà en el món dels castells. Aquest aprenentatge, el descobriment del funcionament d’una colla castellera, dels motius que porten a un grup de persones d’edats, condicions i procedències diverses a treballar plegats per assolir un objectiu comú trasbalsarà tots els esquemes apressos en les escoles de negocis, portant al Rodrigo a reflexionar si aquests mètodes emprats per “gent normal i corrent”, amb els quals són capaços d’aconseguir “resultats extraordinaris”, són vàlids per a les organitzacions i les empreses.

I, al mateix temps, la pregunta inevitable: com és possible que no s’estigui fent? Com és possible que l’organització i el funcionament d’una colla castellera no es prengui com una autèntica escola de gestió d’equips i persones?

Al llarg de tota la narració (que es llegeix com una novel·la on s’intercalen pinzellades de reflexions pròpies del món del management) el lector assisteix a l’evolució del pensament de Rodrigo, a com va descobrint on rau el secret, les claus de què aquestes “autèntiques organitzacions d’Alt Rendiment” siguin capaces d’obtenir els resultats que assoleixen.

Evidentment, la gran pregunta que des del punt de vista d’un executiu d’una multinacional es formula és: és possible que aquest sistema de funcionament que es demostra eficaç en persones que ho fan per voluntat pròpia i canvi de res (material, s’entén) sigui aplicable al mon de l’empresa amb els mateixos resultats? Els castells –és un dels missatges del llibre- actuen com a gran exemple de la possibilitat de liderar eficaçment persones, equips i organitzacions.

I, per això, al llarg de tot el llibre termes més propis del món empresarial com lideratge, motivació, compromís, treball en equip o assoliment d’objectius, organització i gestió de grups, entre molts altres, són definits i exemplificats en tant que són fàcilment detectables i inseparables de la construcció de castells i el funcionament d'una colla.

El llibre es complementa amb un bloc amb vídeos que serveixen per a visualitzar el tema central d’alguns dels capítols. Cal destacar, en aquest sentit, que el vídeo utilitzat per a il·lustrar el capítol 9, on es parla de l’”Esperit de la colla”, és l'anunci que va fer l’Edgar per al Concurs de Castells.

Em sembla que és una obra ben interessant en tant que, de forma amena, verbalitza i descriu molt encertadament gran part dels aspectes que s’amaguen sota aquesta estranya activitat que consisteix en fer castells.

El vídeo de presentació del llibre és aquest:

Revista Castells gener/febrer

La importància i consistència de moltes activitats depenen, moltes vegades, de la pròpia activitat en sí i de tot allò que es generi al voltant d’ella. En el cas dels castells i el món casteller, disposar d’una amplíssima bibliografia, de nombrosos historiadors i articulistes, de gent que de formes diverses genera debats amb els castells com a fons, és un dels aspectes que cal tenir ben present. I, com no podia ser d’altra manera, disposar d’una publicació periòdica com la revista “Castells” centrada en l’activitat i el món casteller reforça tot aquest escenari.

Crec que la revista “Castells” reflecteix molt bé el que és el món dels castells. Si més no, hi trobo un intent sincer de ser equitatiu, de parlar d’aquelles qüestions que no sempre són les que estan sota els focus, de tractar temes propers a les persones que practiquen aquesta activitat. D’oferir, en definitiva, un mostrari cada dos mesos on tothom s’hi pugui veure reflectit o identificat.

Evidentment, sempre n’hi hauran queixes, sempre hi trobarem mancances, sempre considerarem que hi sortim poc mentre que d’altres ho fan molt. Però també s’ha d’entendre que en 52 pàgines cada dos mesos és absolutament impossible que tothom se senti sempre representat com li agradaria. Però, pel que sé, la voluntat de que tothom senti la revista com a seva hi és. I estic convençut de que és així.

En l’últim número, el 36, corresponent als mesos de gener/febrer d’enguany, els Nens del Vendrell tenim una destacada presència. En l’article “La millor temporada de la història” es fa una repassada als números que van deixar l’any passat, on es van superar tots els rècords de castells de 9 i gamma extra descarregats en un any, a més de mostrar el bon estat de forma de les colles de 8, com és el cas “d’uns pletòrics Nens del Vendrell, que han recuperat la històrica torre folrada que ells van idear als anys 70”.

Continuant en la línia de fer una repassada per la temporada 2010 hi ha un article on es dóna veu a alguns dels seus protagonistes. I un dels castellers que hi apareix, fotografiat amb el pòster de la torre de 8 amb folre a la mà i el 3de8 de la Plaçeta del carrer Major de fons, és el nostre Sebas, qui explica:

“Hem madurat, ens hem fet grans i hem tornat a conquerir el que era un referent per a la colla. Després d’anys essent colla de 8 amb problemes per tenir un 4de8 estable, ara hem pogut fer un pas endavant gràcies a que s’han donat les condicions idònies: intensificar els assaigs de dimecres i fer una campanya per augmentar la massa social; amb el repte posat a ser una de les catorze colles del Concurs, fets que ens van donar el 4de8 per Santa Anna i després la torre de 8 amb folre. El secret és que hem cregut en la manera de treballar, que hem anat tots a una. Després de 17 anys a la colla és un orgull ser part d’un pas endavant històric com és aquest, pels Nens i pel món casteller”. Paraula de Sebas.

Els Nens tornem a aparèixer en un altre interessant article sobre la durada de les diades. En aquest cas no sortim massa ben parats, igual que succeeix amb altres colles i diades. I no pas sense raó, perquè tal i com diu a l’article, l’actuació de la Fira de Santa Teresa, que havia de començar a les 13.00 hores, ho va fer amb 40 minuts de retard “... i va acabar a les 16.40 hores! Tres hores i mitja d’actuació de tres colles. S'hi van veure tres intents o intents desmuntats, a més de la torre de 8 amb folre dels del Vendrell i tres castells de 9...”.

Sóc de l’opinió que aquest és un dels aspectes que el món casteller s’hauria de començar a replantejar molt seriosament. I estic totalment d’acord amb el plantejament de la revista, on també es valora com a molt positiva el sistema que es va fer servir durant l’últim Concurs de Castells, que tot i la seva complexitat i dimensió va finalitzar a les 15.30 hores.

Trobem més presència dels Nens a l’últim número de la revista en l’article que fa referència a la declaració dels castells com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. En aquest cas, la nostra aparició és mitjançant una fotografia dels pilars que es van aixecar de manera simultània en la festa de celebració a l’antiga fàbrica de la Damm.

I, per últim, dues ressenyes relacionades amb la nostra colla: el premi que es va emportar l’Edgar en guanyar el concurs Castells.REC, convocat pels Minyons de Terrassa, amb el seu vídeo “Lluitem per la torre de vuit”, i el vídeo amb el qual vam participar en els actes de commemoració de l’any Espriu.

M’agrada la revista “Castells”. La seva existència és necessària pel món casteller. Tots hem de fer l’esforç de mantenir-la ben viva. (I que consti que jo no hi tinc res a veure ni cobro cap tipus de comissió). I més m’agradaria si tingués més pàgines i si la seva periodicitat fos mensual. És clar que això és el que m’agradaria a mi i també als seus editors.

En qualsevol cas, crec que s’ha de valorar molt positivament el paper que hi juga dins del món casteller, i també els hem d’agrair el fet d’haver estat ells els qui comencessin a fer bullir l’olla perquè els castells fossin reconeguts per la Unesco.